Miscel·lània

Una nit d'hivern molt fosca

Semblava que aquella nit les estrelles i la lluna també havien anat a dormir. No hi havia ni un punt brillant al cel, que era negre com la gola del llop. El fred s'havia apoderat del món. Probablement aquest era el motiu que feia que la lluna i les estrelles es quedessin al llit: el fred glacial que feia.

L'hivern havia arribat i s'havia fet notar. Tothom en parlava, de les baixes temperatures d'aquells dies. I en aquella nit d'hivern tan fosca, el vaig conèixer.

Jo caminava lentament pel carrer amb l'objectiu d'arribar a casa; tot el meu cos tremolava. Aleshores, a sota de l'únic fanal que vaig veure encès durant tot el camí, el vaig trobar: un gos abandonat dins d'una caixa.

Em vaig aturar davant seu i me'l vaig mirar. La poca llum que feia el fanal es reflectia en els ulls del quisso. Transmetien tristesa. Em feia molta llàstima, així que em vaig ajupir i el vaig acariciar una estona. No portava collar, ni tampoc li havien deixat una manta. Com havien pogut abandonar aquell pobre animal enmig del carrer, amb la fred que feia? Quan hi penso, m'adono que hi ha gent ben boja pel món.

Quan em disposava a marxar, el gosset va lladrar. Era mitjanit, segurament, i no era el moment adequat perquè comencés a bordar com un boig, la gent del barri dormia. Vaig decidir agafar-lo, a ell i a la caixa, i me'ls vaig emportar a casa.

Després d'un quart d'hora, per fi vam arribar. Tant el gos com jo ens estàvem congelant de fred, no paràvem de tremolar. El vaig deixar a terra perquè s'anés familiaritzant amb la casa, que a partir d'aquell moment també seria seva.

Vaig encendre la llar de foc i tots dos ens hi vam asseure a la vora. Com si jo fos boig, vaig començar a parlar amb l'animal, que feia gestos amb el cap i les orelles, i de vegades algun gemec que jo considerava que era una resposta al que jo deia.

Des d'aquella nit d'hivern tan fosca, el quisso viu amb mi. I probablement és l'animal més fidel i més juganer que mai hagueu vist.