Sona el telèfon però, com sempre, no l'agafa. Ja sap qui és, i no en vol saber res. Sempre preocupant-se per ella, però al final mai hi confia. Sempre recorre a aquella fleuma estúpida que no suporta. Quan acabarà tot això?
La Raquel s'aixeca del sofà plorant. Se l'estima, no ho pot negar. Però com l'odia, també. Pensava que tot s'havia equilibrat. No, és mentida. Tot segueix com sempre. De vegades s'il·lusiona pensant que encara li importa. Però quan els veu junts la ràbia l'envaeix. Sap que aquella noia només és una amiga, però no pot amb ella. Ha fet tantes coses per separar-los, és tan dolenta... No la suporta. Per això no li fa gràcia que el seu noi preferit passi temps amb aquella mala pècora.
Decideix escoltar el missatge de veu que li ha deixat:
"No t'enfadis, només hem anat a prendre un cafè. Vols que anem al cine demà a la tarda? I perdona'm, si us plau..."
"Quin missatge més ridícul", pensa la Raquel. "No s'ha de disculpar, al cap i a la fi nosaltres no som res... però...". El somriure se li torna a dibuixar a la cara. "Un cafè no es pot comparar amb una tarda al cine", pensa. En el fons sap que no hauria d'acceptar, però no sempre se li presenten aquestes oportunitats per poder estar amb ell. Les ganes de veure'l poden més que la ràbia de fa un moment.
El truca.
"Ets burro", diu ella."Ja ho sé, però t'agrado igualment", respon ell amb un to trapella."No t'ho creguis pas", riu ella.
La Raquel sap que això es tornarà a repetir. Sap que ell sempre estarà pendent d'ella i, precisament per això, sap que en seguirà enamorada durant un temps indefinit. I sap que patirà. Però ara mateix només pot pensar en la tarda de cine que demà passarà amb ell. Els dos junts.
ESTÀS LLEGINT
Miscel·lània
Short Story"Miscel·lània" és un recull d'escrits que expressen allò que penso i, de vegades, són una desconnexió del món on m'invento petites històries.
