Em sap greu que tot acabés d'aquella manera. Em vas arribar a fer molta ràbia, ho reconec. Però també reconec que sense tu, tot hauria estat diferent. Com hauríem sortit victorioses del batxillerat si no haguéssim estat juntes? De fet, a mi m'agradava fer els treballs amb tu. M'agradava que ens poguéssim ajudar amb els deures. M'agradava saber que si algun dia fallava, tenia un recolzament. Que podia confiar en algú. Sé que després em vas fallar unes quantes vegades, però suposo que jo a tu també. Aquestes coses passen, no?
Lisbeth, l'altre dia pensava en tu. Tenia ganes de tornar a parlar com abans, per això vaig decidir fer el primer pas. Quan em vas començar a explicar com t'anava la vida, vaig somriure. Estàvem parlant com sempre. Que bé.
Suposo que tots cometem errors, més lleus o més greus. Suposo que alguns es poden perdonar, i altres no. Però ningú podrà esborrar tot el que hem après una de l'altra. Tot el temps que vam passar juntes, rient, plorant o enfadant-nos. No sé com hem arribat fins a aquest extrem. Però el pitjor de tot això és que no et puc dir directament què en penso, perquè mai hem discutit aquest tema amb paraules. Simplement intuíem què passava i ens vam anar distanciant sense deixar res en clar. I ara fem veure que no passa res.
No t'equivoquis, Lisbeth; el fet que estigui escrivint això no vol dir que et perdoni tots els teus errors. Com ja he dit, hi ha coses que es poden perdonar i coses imperdonables. Només vull que sàpigues que em sembles una persona estranya. No sé si en el bon sentit, per això. He volgut conèixe't, però crec que ni en mil anys ho aconseguiria. Ets tot un nus de fils diferents, i no sé exactament quin ets tu. Quin és el que et defineix? Un dia pots semblar una persona, i l'endemà una altra. Crec que al teu cap hi ha deu mil mons diferents que no comprens, ni tu ni ningú. Per què, Lisbeth? Per què no et deixes ajudar? Per què no et deixes conèixer? Jo he estat al teu costat sempre, però mai has acabat de confiar del tot en mi, oi? No, és clar que no. Desconfiar de les persones era el que ens unia; però jo confiava en tu, i tu en mi no. Però tant hi fa, perquè ho vaig descobrir quan ens vam distanciar, i llavors ja era massa tard.
Lisbeth, vull que sàpigues que encara que estigui molt enfadada amb tu per tot el que has fet, també has fet coses bones. I no vull fer com totes les persones, que obliden el que un fa bé i només retreuen allò que un fa malament. Has fet moltes coses malament, però també n'has fet de bé. Estic segura que al teu cor encara hi queda una mica de llum. Si us plau, t'ho demano, Lisbeth: no deixis que s'apagui. Que no s'apagui mai. Aquesta mica de llum és la que et salvarà en els moments difícils, quan jo no estigui al teu costat. Jo també intentaré conservar la meva. Ara toca separar-nos i seguir els nostres camins. Espero poder mantenir el contacte amb tu, Lisbeth. I espero que algun dia t'adonis de qui ets realment. Quan ho sàpigues digues-m'ho. O, com a mínim, deixa'm descobrir-ho.
Julie.
ESTÀS LLEGINT
Miscel·lània
Short Story"Miscel·lània" és un recull d'escrits que expressen allò que penso i, de vegades, són una desconnexió del món on m'invento petites històries.
