Miro per la finestra en aquesta nit d'estiu tan bonica. Les estrelles brillen com mai i la lluna és plena. Tinc els braços recolzats a la finestra i la poca brisa que hi ha em fa voleiar els cabells llargs i arrissats. Respiro fons i obro els ulls.
Ningú m'escolta i ningú em fa cas. Tot el que dic són "simples problemes d'adolescents que ja es resoldran". Qui els resoldrà? Jo ja ho he provat, i no puc. No veig que ningú estigui disposat a ajudar-me.
Els explico els meus problemes i només em diuen paraules que no vull sentir; em consolen hipòcritament; em diuen que tot se solucionarà, quan no en tenen ni idea. Ningú té ni idea de res, quan tens un problema, perquè no estan en la teva pell.
Per què sempre la idea del suïcidi està present a la meva ment? No m'agrada. Però la veritat és que de vegades és l'única consolació que tinc. Com deia Friedrich Nietzsche, "la idea del suïcidi és un gran consol: ajuda a suportar moltes males nits". Però m'he cansat de pensar tan negativament.
Però què faig, doncs? No sé com posar-me contenta de la nit al dia. Ningú és capaç d'ajudar-me, ni de dir-me perquè la vida és tan complicada. Ningú està al meu costat, en moments com aquest. Estic sola, i l'única que està disposada a escoltar-me és la lluna. I és per això, que no confio en ningú, és per això que vaig decidir no tenir amics de confiança, de no fiar-me ni dels meus propis pares, de desconfiar del món sencer. Moltes persones són dolentes, i són aquestes les que et fan desconfiar de les bones. És una cosa que em fa ràbia, però és així.
Tanco la finestra. Ja n'he tingut prou de pensar en això. M'estiro al llit i m'acabo adormint.
ESTÀS LLEGINT
Miscel·lània
Short Story"Miscel·lània" és un recull d'escrits que expressen allò que penso i, de vegades, són una desconnexió del món on m'invento petites històries.
