Començaren a entrar les primeres llums d'aquest Sol de primavera provocant que em despertes.
Al cap d'uns moments fent el ronser vaig aixecar-me encara mig adormit dirigint-me cap a la finestra per on cada instant entrava més llum.
Llavors al treure el cap vaig quedar-me en xoc davant aquella meravellosa imatge, des de aquella finestra estava veient fins l'horitzó les flors dels presseguers florint il·luminats a primera hora del mati fent un imatge del mateix paradís.
En aquell mateix moment em vaig sentir com Stendhal al veure Florència per primer cop i al cap de tants anys sentir i entendre en la meva pròpia pell el síndrome que va posar nom.
Quina diferencia del meu antic pis a la ciutat on mai em vaig meravella sinó al contrari que 'm provocava tristesa, no hi havia punt de comparació entre aquell pis i aquesta casa en el poble.
Al cap d'un estona on vaig recreant-me en aquesta esplèndida imatge vaig arreglar-me per anar a fer un cafè en el bar del poble i continuar gaudint de la meva nova qualitat de vida en la comarca d'origen dels meus avis.
Dins meu em sentia com aquells personatges d'aquella famosa novel·la i també pel·lícula que després d'una arriscada aventura tornen a la comarca que tant han enyorat.
Qui hauria dit als meus avis quan van marxar a la ciutat en busca d'una vida millor que molts anys després seria el seu net el que tornaria al poble buscant una vida millor?