Em miro a l'espill i la veig. Sento encara el seu fulgor dins meu. Sento, a cada pas, que m'acompanya de la mà i m'estira quan flaquejo, em detura quan no dec i m'omple quan em sento buida.
És el sentiment de la pèrdua: aquella ampolla que es vessa, a poc a poc, a estones més ràpid, a estones més lentament. Però es vessa, i es vessa, fins que arriba un moment que no hi queda res. Només el record del que un dia va ser. I aquell record es difumina, es tenyeix, es transforma i deixa de ser-ho per convertir-se amb l'enyor.
L'enyor, l'enyorança, la nostàlgia. Un dels sentiments més durs als quals ens podem sotmetre. És el dolor per la pèrdua d'algú. Un dolor que és doblement dolor, que no té fi perquè aquella persona no torna. Hi ha dolors que cessen. Però hi ha dolors que duren eternament, es prolonguen en el temps i a vegades es fan tan intensos que ja no podem suportar-los. I és llavors quan la desesperació fa que busquem el consol en una nova il·lusió.
Així és com jo vaig tornar a començar. A tornar a ser. A desprendre'm de tot el que em lligava i tornar a sentir-me una mica més lliure. Sense oblidar-me de tu.
Iúmari Siré va ser la primera que el meu ventre va concebre. La primera que el meu úter va gestar. La primera que vaig estimar, amb delit, amb entrega, amb passió. L'amor d'una mare no es pot descriure, no s'entén, no obeeix a la lògica ni a la realitat. L'amor d'una mare és sobrenatural i va més enllà de tot el que coneixem. És un amor que no defalleix i, tot i les desventures, no deixa de ser i creix fins a límits inconcebibles. És l'únic amor verdader que existeix i l'únic que compartim amb la resta d'animals.
L'amor, l'amor... Encara sento el seu amor cap a mi i encara que passen els anys el sé distingir. I tot i que la Iúmari ja no hi és, l'amor és correspost i recíproc. Mai ningú va dir que no es podia estimar el record d'aquella persona quan ja no hi era. Mai. Perquè jo he après a estimar l'absència, el silenci, la quietud... Tota la solitud que et queda.
Recordo aquell dia com si fos avui. Els anys passen, però la memòria és selectiva i s'aferra sense preguntar-me. Iúmari tenia quatre anys i el seu rellotget es va deturar, just aquell capvespre. Feia dies que s'apagava. Em va mirar i vaig sentir una sotragada forta. Li vaig agafar la mà i encara que no tenia forces em va somriure. Ja no podia parlar, però jo la vaig acompanyar mentre va durar.
"No temis filla meua. Estic aquí. Passarà prompte. I sempre estaré aquí, amb tu".
M'escoltava i es consolava. Mentre el meu cor es trencava en no sé quants trossos, però jo seguia allí. De fet, encara hi estic. Igual que ella, amb mi.
Va tancar els ulls. No et deixis anar, pensava. No et/em deixis filla. Però, a poc a poc, deixava de ser, de patir, i s'entregava a no sé quin Déu perquè la guardés.
La vaig acaronar. Des de la cara fins als cabells, llargs i sedosos. Estava calenta, suada, extenuada de tanta lluita incessant, de tan poc descans i tan poca pietat que li havia donat la vida. La seua maneta perdia força i em soltava, sense jo voler-ho. Em vaig asseure i em vaig resignar a aquell adeu forçat i obligat. La seua pell es va endurir i va començar a semblar-se a un bloc de gel. La vaig tapar en la seua manteta preferida, la de la iaia, i li vaig preparar un bany amb molta espuma, com a ella li agradava.
Em vaig estirar i me la vaig posar a sobre meu. Les dues, submergides, mirant al cel, mentre li cantava la seua cançó, la de Paff, el drac màgic que vivia al fons del mar... Amb l'esponja, suaument, vaig fregar-li des de les cames fins als muscles, fent petits cercles. Amb molta cura li vaig netejar els ditets dels peus i de les mans, que eren suaus com la pell d'un bebè encara. Em va colpir veure com les ungletes se li posaven morades i la seua cara deixava de tenir color i brillantor i es tenyia d'aquella pal·lidesa que tant caracteritza a la mort.
Asseguda a sobre del tamboret, amb la tovallola, la sostenia fortament mentre la balancejava, com per adormir-la. I continuava cantant-li, perquè sabia que a ella li encantava que ho fes. La vaig untar amb oli de coco i, amb suavitat, li vaig raspallar els cabells, que ja li arribaven més avall de l'espatlla. Sempre els havia volgut tenir llargs, com una princesa deia, per poder girar i sentir com s'enlairaven i com li acariciaven la cara.
Estiradeta a sobre del llit, semblava que era un àngel i que dormia, plàcidament. Vaig escollir el vestit que més li agradava, encara que aquell rosa ja estava desgastat. Unes mitges ben abrigadetes per aquell fosc dia d'hivern i les sabatetes de xarol. Semblava que l'escoltava, encara, dient-me amb alegria "Mama vull aquelles que fan cloc-cloc...".
I, fins aquí, tot bé. Perquè ella seguia estant amb mi i jo no era capaç de distingir gaire bé el llindar entre la realitat i la ficció. Fins aquí, tot bé, perquè encara no havia aparegut l'enyor.
Però quan va arribar el moment de deixar-la em vaig desplomar. Només tinc gravada la imatge d'aquella caixeta de fusta de color blanc lluent, gelada i dura com ella sola, que s'enduria les despulles de la Iúmari Siré i ja no seria mai més meua. Recordo que vaig passar tota la nit al seu costat, les dues al meu llit, abraçant-la fort perquè no tingués por en el camí de la seua partida. Lentament, el seu cos s'allunyava del meu, però jo sentia la seua ànima més a prop que mai.
L'endemà, dins del taüt, vaig ser jo qui li vaig tancar la porta de la vida. Aquest va ser, sens dubte, el moment més amarg de la meua existència i encara ara em pesa, cada dia. La vam acomiadar, entre tots. Amb moltíssimes margarides grogues, que a ella tant li agradaven. Enmig de la natura i a prop del mar, però sempre al costat de casa, perquè no perdés mai la referència. Ni les ganes de tornar-hi.
Per uns instants, vaig tancar els ulls. I la vaig veure. Darrere les cortines del menjador, amagant-se, en silenci, i apareixent de sobte, aixecant els braços i cridant amb alegria "Cu-cu!", pensant que per uns instants es feia invisible i, com si fos màgia, tornava a aparèixer. Era el seu joc preferit i també el meu. Aquella innocència i il·lusió que només tenen els infants i que hauria de durar sempre.
Em vaig atansar al fèretre i li vaig deixar un trosset de la seva cortina, per si volia jugar. I també el Paff, per si volia cantar. Perquè se sentís com a casa.
Iúmari Siré,t'estimo. La mama.