Sempre vol que li digui on vaig, però mai me ve a rebre. I vaig tot d'esme amb els ulls ben tancats, prement els punys, a veure si puc trobar-lo. Si puc fer-li saber que no ho se, que no se on buscar-lo, que no se on anar-lo a plorar. Que ja no tinc temps. Que em cauen en runes els seus braços sobre la pols que em reposa a la pell. Que s'esborren ràpidament les taques fosques dels arbres, i ja no lluentegen polides les hores. Que ja tinc la nit als peus, que no vull un sol hivern més, de mantenir congelats els desitjos.
Però no ho saps, que t'he mirat cinquanta-tres vegades els ulls, distret, perquè se que guardes el secret de la mel més fosca. Que he adquirit els disquets més lluents per conèixer-te l'origen de la veu. Que he bufat la blancor dels desitjos més tristos, perquè el plugim els faci retrocedir. I tants quès... que no m'atreveixo a comprovar si també ells estan sortint, de tots els llibres, per anar-te a buscar. Perquè de camí a casa, potser la teva, desfilen trenta-dos milions de quès perduts, que no saben on es dirigeixen, ni poden preguntar-s'ho, perquè la major part d'ells no són dels quès que qüestionen i a la foscor, les conjuncions, enrabiades de tant cohesionar sentiments que no es corresponen, amaguen els barrets als pronoms per jugar a preguntar-se: què som? I es detenen i s'empaiten, i de sobte ja no caminen, ni avancen, mentre la mar s'endú l'arena del termòmetre. I jo tinc tant de fred, que la porta granat vol esgarrar-me de bat a bat, perquè a cada mot teu, a cada volta del disquet que he escoltat cinquanta-tres cops, ressona el grinyol de totes les frontisses, que ploren quedar-se orfes. Que l'amargor de perdre't sacseja la barca amb una veritat farcida de quès: que no se on anar, que ja no se si he sortit nua de dintre la mar, per anar-te a buscar.