L'estàndard em trepitja i jo per més que crido ningú em sent. L'estàndard, el maleït estàndard que es pensa que tot li està bé. Que camina amb preponderància davant tota la resta, esperant que nosaltres, els menyspreats, el saludem tot fent una reverència al senyor. Perquè és clar, tot el que surt de l'estàndard no és correcte, no és normal, i qualsevol diferència en el mapa en què vivim està vist com un fet pejoratiu.
Vull dibuixar el meu propi esbós sense haver d'esperar l'aprovació de ningú. Vull poder elegir què dir o com ho vull dir, sense haver de contemplar estúpides rialles que es mofen de la meva manera de fer. Vull esquinçar els perfectes doblecs dels mocadors de paper, fer-ne papallones i llençar-les a l'aire tot esperant que arrenquin el vol. Però això de moment només es queda amb un anhel utòpic.
A vegades somio que soc com l'estàndard. Que la gent em veu i em saluda amb efusivitat i que fins i tot, alguns d'ells m'inviten a fer petar la xarrada una estona. Llavors, em sona el despertador i torno a la realitat que m'acompanya, dia sí i dia també. Encenc la televisió i ningú parla com jo, però sí que ho fan de la manera més estàndard. Recorro les paradetes de llibres per Sant Jordi i fullejo tots aquells best-sellers i m'adono que cap escriu com jo. Llavors em pregunto què faig tan diferent de la resta perquè ningú em tingui en consideració. Només dic les coses tal qual les penso. Res més que això. Així és com els meus avis els hi van ensenyar als meus pares i ells m'ho han transmès a mi. De generació en generació, com dicta l'evolució més eterna. Però quan sortim de casa, sempre ens acabem topant amb obstacles, barreres comunicatives que no ens deixen avançar. Paranys de l'abecedari més capriciós que ens recorda que no hem de sortir-nos de la puresa de la norma. La Sagrada Escriptura.
Però ja m'ho diu la mare, que si no lluito jo pels meus drets, no ho farà ningú per mi. Jo sempre li responc de forma categòrica que ja ho faig, però ella finalment m'acaba fent veure que soc una peça més del tauler, i que són aquestes regles i no unes altres, les que m'han acabat adoctrinant. Confesso que a vegades intento fondrem amb la normalitat més quotidiana, com estic fent ara mateix, però tot plegat es torna terriblement avorrit. Llavors és quan m'aturo sobre el meu eix, faig un gir de cent vuitanta graus i faig el clic que em retorna al meu estat original. Llavors pronuncio el meu «abracadabra» particular i llenço un «xeic, este és lo meu parlar», i torno a ser jo.
De tant en tant, sorgeix la notícia què se'ns permet alguna llicència per poder reivindicar-nos, reconeixent els nostres trets diferencials. Però tot plegat no deixa de ser un atac de cinisme empàtic per part de l'estàndard, per acontentar-nos. Siguem realistes, nosaltres ni som ni formarem mai part d'aquest selecte cercle. I en això no estic dient que li tingui res a envejar, al contrari. Tantes normes i tanta aparença de quedar bé davant la majoria em produeix certa repugnància. En aquest sentit, sempre m'he sentit més atret per la dolça minoria. La salabror de la majoria m'aguditza l'acidés d'estómac.
No soc de floritures, prefereixo la senzillesa i amb poca cosa trobo la felicitat. No necessito grans platges arravatades de turisme de xancletes i mitjons, però en canvi, sí que necessito despertar-me amb el piu-piu del pardal o un ball de vermut amb avis i nets dansant al compàs d'una preciosa jota. En definitiva, soc de poble i d'això no me n'amago. Estic orgullós del que soc i represento. Represento una terra d'oliveres, ametllers i arrossars. Represento una gent que estima allò que sent seu, i que viu respectant allò que ens ha vist créixer. I venero un riu que em recorda que mai deixi de lluitar, com ell lluita dia a dia contra la salabror del mar que li retalla els sediments que tant d'esforç li ha costat transportar. I amb la il·lusió per bandera que representen tots aquests símbols em desperto cada matí. I tot i saber que la gent del nord i del centre em continuaran ignorant, jo continuaré alçant la veu per la meva gent, la gent del sud. Per tots ells, mai deixaré que em silenciïn.
Si no em veuen, m'aixecaré; i si no em senten, cridaré. Però soc un parlar, igual que ho és l'estàndard i si alguna cosa mai aconseguiran és que deixi de xerrar. La meva veu potser és diferent, potser resulta estranya per alguns i potser fins i tot no està ben vista en alguns registres; però soc una veu que parla i mai em faran callar.
El que l'estàndard tot poderós no se n'adona és que la nostra llengua és la mateixa. Una llengua rica i variada. I si només fos pel gran dominant, sempre perfecte i ben plantat; la nostra llengua no seria ni rica ni tampoc variada. La riquesa d'una llengua no es pot mesurar amb la vareta de la veritat absoluta del seu vocabulari, sinó amb la força de les veus de la gent que la parla.