Quins nervis, ja em toca. Fa molts dies que vull que arribi aquest moment i ara m'agradaria esvair-me com el fum. Hi ha massa ulls observant i mai m'ha agradat ser el centre d'atenció. Em duc la mà a la butxaca per rescatar aquell paper mig rebregat que hi guardo. No el trobo, ara sí que vull marxar. Em sento una espècie estranya a la qual tothom observa. No sé què fer ni què dir, només sé que el full no és on havia de ser. Aixeco el cap amb la intenció de disculpar-me, però em topo amb la mirada del director, amb aquella cara de pomes agres que sempre té quan s'ha de dirigir als alumnes. Per ell, els alumnes som com puces que no el deixem viure i jo a part de no deixar-lo viure em veu com «una cosa inútil que mai serà res a la vida». Ara és el moment de demostrar a tots aquells que em menyspreen, que aquell noi tímid, callat i solitari, que no es caracteritza per treure les millors notes és capaç de sortir aquí davant, improvisar i fer callar moltes boques. Així que m'empasso la por, els nervis i els desdenys i començo a parlar sense saber quina serà la següent paraula que surti de la meva boca.
«M'he de despertar, ho sé, sé que m'espera un altre dia com el d'ahir, com el d'abans d'ahir i fins i tot com el que vindrà demà; encara que cada mati m'intenti convèncer que aquell dia serà diferent. Sé que ara obriré els ulls i em diran «corre que faràs tard». Aquesta frase és el principi del dia que m'espera, del dia que està marcat per norma. Finalment decideixo obrir els ulls i enfrontar-me a aquest nou dia.»
Escolto alguna rialla entre els assistents, i fins i tot algú que em crida «friki». Això és el que em dóna forces per continuar amb la meva particular oratòria, crec que mai havia pronunciat tantes paraules seguides de la meva boca.
«Sé que em toca fer bona cara com si aquest dia hagi de ser únic, si no ho faig em tractaran de repel·lent. He de somriure fins i tot quan veig aquelles persones que m'han d'impartir alguna matèria d'allò més avorrida amb aquella alegria que els sol caracteritzar. El professor explicant la seva matèria que ni tan sols és la seva i malgrat això encara vol que nosaltres continuem amb aquella cara estúpidament feliç fent veure que no ens adonem de res. Em passo els dies actuant, fent teatre, rient les gràcies dels altres quan ni tan sols me'n fan, i fent bona cara a la gent amb qui no m'hi sento a gust. Sempre igual, "has d'estudiar més, has d'arribar als llocs més puntual, has de ser agradable amb la gent; has de, has de, has de...". Quan serà què vull fer? Què vull o com vull ser? Quan seré lliure per mostrar-me tal com soc, sense que em critiquin, sense perjudicis ni etiquetes. Quan podré elegir el meu propi camí? I quan em podré equivocar sense que després em diguin "veus com t'ho vaig dir!, si m'haguessis fet cas no hauria passat". Quan em tornaran la meva llibertat? Val la pena seguir esperant el dia en què les coses canviaran, si és que finalment arriba?
Massa "quans" sense resposta clara pel meu gust. Massa preguntes referides al temps, al maleït temps, aquell que no espera i passa de llarg o aquell que sempre fa tard i ens toca esperar-lo. El temps i jo poques vegades tenim el plaer de saludar-nos a l'hora prevista, sempre, sigui per un o per l'altre, algú li toca esperar. Esperar, un altre mot referit al temps, un altre terme que no suporto. A vegades penso que si el temps no existís tot funcionaria millor.
Arribo a classe sabent que m'esperen sis hores d'escalfar aquella cadira de fusta i escoltant la gent que no és feliç. Pobres infeliços d'esperit que intenten explicar-me allò en què no creuen i solament cerquen aquella remuneració econòmica que els resulta indispensable pels seus capricis i supervivència.
Hi ha professors, però, que deixen empremta als alumnes. Una petjada tant profunda que els estudiants recorden en el pas dels anys que aquell individu era més que un simple docent i automàticament passa a l'estat d'una persona que era feliç explicant, i és aleshores quan entra en escena la paraula màgica "vocació". Malauradament, d'aquests no n'he conegut gaires.
Segurament ara molts de vosaltres us pensareu que no soc feliç, i fins i tot algun malpensat pot deduir que soc un malaurat; deixeu-me dir en tots dos casos que esteu del tot equivocats. Em considero una persona feliç, fins i tot diria completament feliç, però que està en total desacord amb el sistema en què estem tots immersos, però sabeu què? El sistema, l'institut i els exàmens són terriblement secundaris; jo tinc el principal per ser feliç: tinc una família que m'estima i que està al meu costat, i també tinc als meus amics que encara que no són molts ni tampoc es tracten dels més "popus de l'insti", són els que sé que no em criticaran per l'esquena igual que feu molts de vosaltres.
Bé, només em falta dir que han sigut quatre anys de l'ESO inoblidables plens de coses bones i d'altres que no tant. Plens de professors grisos, segurament sí, però només que n'hi hagi un de colors fa que desperti cada matí amb ganes de començar un nou dia».
El públic comença a aplaudir i entre ells veig als meus pares orgullosos del seu fill. Aquesta nit i encara que sigui només aquesta, tinc el privilegi de poder-me sentir orgullós de mi mateix. Sempre me'n recordaré d'aquest lliurament d'orles!