Dijous 13 d'abril, a la meva habitació. Les tecles d'aquell ordinador sonaven descompassades, com un batec afanyat per una brisa intrigant, una mar poc calmada que calla una feroç bèstia rugent. Els meus dits encara no eren conscients del què passava, només buscaven coses per internet, com un gest rutinari i ignorant, un acte tranquil·litzador i aïllant.
El rellotge feia passar les hores amb una agilitat no tant pròpia en ell com en altres moments. El món, ¡que ràpid que girava quan jo no feia res estrany! La seva pressa amansava els perills, ombres i calfreds amagats entre els materials inerts. Cor de pedra replet de fúria, por i innocència envers la pluja.
Aquell dia jo no era conscient que la porta de la meva habitació era oberta i que es movia cautelosament, com si un vent jugués entre la fusta d'aquella porta. Aquella vegada el joc, tot i que no el vaig percebre, era misteriós. Aquell vent procedent del no-res cantava una melodia aguda i dissonant, descompassada, ¡però molt més que el meu batec! L'armari amagava una foscor pintoresca, artística i refinada sota les càmeres dels meus ulls cel, i una estranya doble cara, assassina i discreta com un petit regal quan jo no mirava, un regal enverinat amb el verí de la fúria feroç.
Però darrere la porta, els fets succeïen de forma diferent. La fúria feroç discreta es convertia en una ferocitat macabra, un ésser que no era digne del mateix nom. Aquell ésser em mirava atentament, sense aclucar els ulls ni un segon, com una destrossa regnant la por de cada cosa.
Jo havia arribat mitja hora abans de l'institut. Deixava la motxilla repleta de llibres mal col·locats i una part feixuca de mi dormia en pau sobre una cúpula silenciosa de vidre.
Aquell tràgic dia vaig menjar macarrons. Que bons que eren els macarrons quan la bolonyesa i el formatge s'unien com una colla d'amics! Era un acte tradicional però inspirador! I després em vaig decidir ficar-me a l'ordinador. La meva alerta exterior ja s'havia apagat de forma remota abans d'aquell succés. S'havia escolat per les escletxes interiors en busca d'un món millor i perfecte. Sí que en necessitem, de móns perfectes! Però jo transcorria assegut, perdent segons d'un camí que s'escapava, com les orenetes s'escapen dels humans i els humans de tot allò que vola. És un gest simètric, l'escapada! Però jo aquell dia no vaig tenir temps.
Aquell ésser rugia, i ho feia amb una força i un ímpetu descomunals. Aquell rugit que el mantenia recordava a cada segon la seva existència, com un rellotge trencat. Els tres minuts següents van passar volant, s'escapaven, en efecte. I allò era crucial. L'ésser va avançar fins a obrir la porta de la meva habitació. La meva habitació! Era meva, i per tant segura! Però va perdre tot el significat en pocs minuts, i inclús segons. Ara jo havia acabat, tot havia acabat. I tot abans de que jo girés el cap, abans de que la meva ment cansada i abstreta en un món flotadís s'adonés, es sorprengués, visqués aquella bifurcació del camí de la vida. I notés com agafava el camí incorrecte. És esgarrifant com tot es reduïa a tan poc! És captivador com el temps variava, el meu cor variava, i també ho feia la meva ment! Com havia arribat allí?
Vaig pensar en pocs segons com moltes de les idees que, fugaces i ja sense vida, es deixaven veure eren inútils. Perquè aquell ésser se'm va cruspir. Ho sento, lector, si no dono detalls exactes de com aquella bèstia sense ànima s'empassava algú que la conservava, tot i què congelada i confusa per culpa de la tela esgarrifant que tapava els ulls i, sobretot, la vista.
Aquell dia, seguit de tots els cicles següents de 365 dies, acabava allí. I de la mateixa forma que aquella vida acabava, s'alliberava. Ara no escapava com una oreneta, simètrica, pacient i artista. Tampoc flotava com una ment innocent en un món sense riscos. Potser no era un món perfecte, potser no era un món. Però volava. Volava entre els núvols de saviesa que travessaven les meves ales. Tenia ales! Eren grans, blanques, brillants...Com les ales típiques, típiques com els macarrons amb tomàquet i formatge. Una colla d'amics! Jo ja no era una colla, però potser hi havia una colla dintre del meu cor. I no s'amagava amb cap fúria, ni tan sols a cap armari. Només entre les parets d'un cor que ja no bategava descompassat. Bategava al ritme de la música que sonava, alegre i melodiosa. El cant que portava dintre desfilava com ho feia el camí de la vida. Constant i en constant augment.
Si aquestes no podien ser les regles de la vida, cap més ho podria ser.
Vaig mirar a dalt, l'infinitat m'esperava amb un regust que mai seria agredolç. I molt menys agre! I amb els ulls plens d'alegria, com tots els àtoms que m'havien format, feia salts imaginaris en un mar imaginari. Una brisa imaginària que bufava, però que em proporcionava vida. Ara vida ja no era el que havia sigut abans i cap cosa era com jo l'havia viscut. Però estava segur d'una cosa. Tot es redueix a molt poc. Dijous 13 d'abril, en un indret qualsevol. A qui li importen els detalls?