S'apuja el teló, l'olor del caos inunda la sala. Comença la vida.
Se sent el mar, anant i venint, arrossegant històries ocultes, l'espuma abraçant els grans d'arena, blanca, impol·luta. Comença a despertar el volcà adormit, els moixons anuncien que alguna en passarà. Els gossos lladren, cada cop més fort, demanant atenció. Es comencen a sentir moltes passes fent un camí. Soroll, molt soroll. I de cop, silenci. Un silenci com quan et quedes sense paraules, com quan les papallones de la panxa voltegen dins teu. De cop, un greu so envolta els expectants i... El volcà explota. S'emporta tot el que es troba pel camí, lentament, fins que tot s'apaga i apareix la foscor tapant tot el que un dia va ser color. Aquesta es va escampant, però una veu impedeix que acabi, una veu d'esperança.
Al final tots dos sons són un. No són perfectes, però es compenetren. Ja tot és més dolç, es crea un nou racó replè de calma, però alguna cosa fa tirar endavant. Alguna cosa remou el moment. Se sent un impuls buscant absorbir-ho tot, els aguts volen pels aires, els greus omplint-ho tot. La veu d'esperança intentant no ser presonera de les veus que l'envolten. Una nova veu espectral es dona pas entre la gent, intrigant a tothom fins que es torna a amagar. Apareix aquella sensació gèlida i sobtada. Aguts, greus, grans i petits comencen a jugar. Una veu solitària demana atenció, la segueixen els seus ecos. La sala es converteix en un lloc insegur, qui sap que passarà? Com una bomba, tot esclata. La reacció és imminent. Com les ones expansives en llançar una pedra al mar, tothom aprofita el moment just. Quan ja no queda res, aquella veu solitària que semblava haver quedat enterrada, comparteix els seus últims sons.
Ara sí que havia acabat tot. El silenci era profund. Fins que es van sentir els primers aplaudiments, seguits de centenars.
La guerra havia acabat i la pau semblava arribar.
Tanmateix, aquell dia centenars de persones havien sentit el mateix. I com va dir en Henry Miller: 'Cada guerra és una destrucció de l'esperit humà'.