Jo ja no sé què estem fent. Sí, en plural, perquè tu també en tens part de la culpa, de tot això. Em segueixes tractant d'aquella manera especial i... ja no sé què pensar. Segurament sóc jo l'estúpida, la que segueix somiant, la que encara s'emociona només de veure't o de rebre un missatge teu. Segurament. Però mira, jo què vols que hi faci. He intentat mil vegades deixar de pensar en tu, convèncer-me que en algun moment em vas fer mal per odiar-te. Però no em crec quan em menteixo.
I ara què? Estic perduda, confusa. És tot una pèrdua de temps, ho sé. Estic farta de tota aquesta comèdia, de veritat. I ara penso això, però quan tinguem contacte tornaré a posar-me nerviosa, esperant que em diguis o facis alguna cosa especial. Estic boja? Potser sí. Tothom està una mica boig quan estima algú.
Tinc la sensació que seguiré així eternament. Ets únic, t'ho asseguro. Hi ha coses que desesperen de tu. De fet, tot tu desesperes. I tot i així, et segueixo estimant com el primer dia. Francament, no em fa gens de gràcia, però he descobert que no hi puc fer res. Em resigno als meus sentiments, i ja està. Ja m'he acostumat a aquesta situació. El dia que sigui capaç de parlar-te de tot això sense embuts, suposo que sortiré de dubtes. Fins llavors, espero que tinguis paciència amb mi, perquè no sé mai si et molesto, o si sóc pesada, i per això sempre tinc por de parlar-te, per por de ser una molèstia. No sé si tu vols seguir parlant amb mi o no. Ja ho veus, no sé res de res.
El millor hauria estat no haver-nos conegut. Però després penso que haver-te conegut ha estat una de les millors coses que m'han passat. Visc en una antítesi interminable, en un món de contrarietats al·lucinant.
Però t'estimo, i això de moment no ho ha pogut canviar ningú.