Premi Llibresebrencs 2019

MIQUEL ESTEVE: 'EL PAGÈS RAMPANT'

INSTRUCCIONS:

Feu un comentari a sota i escriviu-hi un final, 350 caràcters, com a màxim (sense comptar espais).  Teniu de termini fins al 28 de maig.

Miquel Esteve triarà els 3 millors finals  i les persones premiades anireu a dinar amb ell i podreu contrastar opinions de la vostra proposta, parlar de tècniques d'escriptura...

El dinar serà el mateix dissabte de la Fira del Llibre Ebrenc, el dia 1 de juny.

Ànims i molta sort!

Des de la branca més alta del garrofer que volien tallar, perquè les seves arrels empobrien els cirerers plantats a pocs metres del monumental arbre, Bernat Aleu recordà el jove baró Cósimo Piovasco. Bernat tenia la motoserra d'espasa curta a la mà dreta i es va quedar embadalit amb la visió tan distinta que s'assolia des d'allà dalt i li va acudir a la ment la llegenda del baró Rampant, d'Italo Calvino.

En el relat de l'escriptor italià, el baró Cósimo va pujar enfadat dalt d'un arbre després de discutir amb el seu pare i ja no hi va baixar mai més. Ans al contrari, va viatjar saltant de copa en copa i va instal·lar tota una vida en el fullatge dels arbres des d'on, fins i tot, hi va conèixer l'amor...

Bernat va somriure. "Les situacions han de ser viscudes per entendre-les", es va dir pensant en Cósimo des d'allà dalt. I aquell dia de principis de maig, Bernat va inspirar profundament des de la darrera branca del garrofer, a uns 15 metres de distància del sòl, i va sentir amb més intensitat l'oreig fresc procedent del mar. Va albirar el cel més blau i clar que mai havia vist i, sobretot, va sentir-se lliure i alleujat de tots els problemes que s'havien quedat allà baix, i una sensació peremptòria de llibertat el va saludar.

Però el que més va sorprendre el jove Bernat va ser la veu enrogallada del garrofer, quan aquell arbre de més de dos-cents anys que havia fet garrofes per alimentar els rucs i mules dels avantpassats del Mas d'Aleu li va dir:

—Estàs be, aquí dalt, oi? Aquí estàs a salvaguarda de tots els teus problemes.

De l'espant, Bernat va deixar anar la motoserra i es va balancejar però, quan semblava que anés a caure, es va aferrar desesperadament al fullatge fiançant novament els peus en la branca.

—Com pot ser? Tu parles? — va demanar-li Bernat al garrofer mirant cap al punt on s'acabava el tronc i començava el vas de branques.

— Sí, els arbres quan tenim una certa edat parlem sense impudícies quan ens sembla perquè ja hem vist prou coses — va respondre-li amb aquella veu dobla, espaiada i ronca.

—Per les teves corfes, alçada i to de veu em recordes als ens del bosc de la Terra Mitja de la pel·lícula El senyor dels anells.

—Collonades! —va exclamar el garrofer, cerimoniós. —Els arbres no necessitem altres arbres que ens facin de pastors. T'agradaria no baixar mai més, no és cert? Penses en Cósimo Piovasco i tal vegada voldries fer com ell i quedar-te entre els nostres fullatges. Però ja has advertit que per fer de Cósimo i viure d'arbre en arbre ara mateix tens un problema, Bernat? Des de la meva copa fins al proper arbre, que és aquell pi que marca l'inici del bosc, hi ha una distància de més de trenta metres.

Bernat va mirar angoixat el seu voltant i va acabar dipositant l'atenció en el pi que esmentava el garrofer i que marcava l'inici del bosc.

—Tens raó—va deixar anar Bernat acompanyat d'un sospir.