Premi Llibresebrencs 2019

CATEGORIA D- SINE DIE

Avui plou mama. Sembla que hagis triat expressament aquest dia per entrar a quiròfan. Fins i tot el temps s'ha entristit, les finestres estan ploroses i el soroll de pluja de la sala d'espera sembla que ens convidi a la reflexió, a convertir el silenci en profunditats vestides d'essencialisme extrem, de converses transcendents entre familiars o amb un mateix...

No saps com s'estiren les hores, com pesa cada segon des que t'hem dit un "Fins ara. Tot anirà bé" vestit de sòlida fermesa però que amagava una fragilitat que ara no podies escoltar; però, sobretot, no havies de sentir. Han estat pocs els cops que he tingut una sensació com la que sento avui. Noto una por, una por interna, em sento despullat de petites cabòries que en un altre moment serien molt més rellevants, amb una tensió que m'exigeix estar alerta, vigilar-te, cuidar-te, potser per primer cop, ara jo a tu... Bates blanques amunt i avall del passadís, sons electrònics de tecnologia de quiròfan i silenci, sobretot, silenci; havent de reconèixer que aquesta olor incolora de l'hospital em transmet una tensió que m'empeny cap a dins, i m'empeny a fer-me preguntes que potser abans tan sols havia mirat de lluny...

He portat el portàtil per entregar la "Pac 1" del Grau, la meva primera pràctica universitària; però, tot i que el pare creu que l'estic fent t'estic escrivint a tu en aquesta sala hospitalària que ara m'atrapa com un iman. Sento que ara no podria estar a cap altre lloc del món més que aquest, sento que et debats entre "l'aquí i el més enllà" (si és que existeix) i només em mou un desig: tornar-te a tenir al nostre costat.

Vas heretar del "iaio Antonio" la teva sang "O Rh negatiu", la "Universal" (contra tot pronòstic mèdic, donada la condició d'O positiu del iaio i la iaia); però, ell te la va voler regalar a tu tossudament...Recordo que sempre em deia que la Tata Anna i tu éreu la filla i la neta que més s'assemblava a la seva mare, i que orgullós n'estava de tu mama!, com et deia "la meua Raqueleta" sense necessitar cap més paraula que en complementés el seu significat ni en decorés la seva amorosa forma ni contingut... Tan sols dir-te "Raqueleta" se t'obria el cel, li canviava la cara al "iaiet Antonio" (besavi per mi), recordo com el rejovenia les nostres visites a mitja tarda, ajudant-lo a descomptar l'estona que quedava fins l'hora de sopar, llegir dos capítols de les seves novel·letes de "baqueros" (que ara no es troben amb facilitat) i anar a dormir amb l'àvia abraçats, tot tancant la jornada amb el rutinari "Bona nit fins demà si Déu vol". Sé que el iaio t'enyora mama (allà on sigui); però, si us plau no marxis amb ell encara. Queda't amb mi, amb nosaltres: amb el papa i el Puc, el teu "fill pelut" com li acostumes a dir en atacs de carícies al nostre Schnauzer salpebrat preferit.

Sé que darrerament ens hem distanciat i les nostres converses sinceres es poden calcular en comptagotes, que els renecs (per posar-nos d'acord en l'hora de tornar a casa, o si em deixaves el cotxe o no) han fet més soroll que les anecdòtiques converses o les frases d'agraïment que t'he dedicat darrerament... I no saps el greu que em sap en aquest moment... M'he començat a sentir "gran", a sortir amb els amics, tenir claus de casa, entrar i sortir lliurement, a fer la meva i veure'ns cada dia però vivint en la distància,... Potser va d'això l'adolescència, no ho sé; però, ara tan sols tinc una certesa: t'estimo, t'estimem, si us plau obre aviat els ulls, surt de la temuda sala de Reanimació i pregunta'm "si he dinat" o si "m'he portat el paraigües" en veure que plou per la finestra de l'habitació...Perquè llavors sabria que tornes a ser tu, perquè aquesta seria la teva reacció natural, "autèntica", sempre protectora, sempre pendent de tot, menys de tu...

Tu sempre has estat pendent de tot, però sovint silenciosament, al teu estil...Tenint sempre la nevera plena, la roba neta i planxada (amb l'olor de suavitzant que "m'ha vist créixer"), el calendari penjat a la nevera per controlar totes les efemèrides familiars, incloent-hi les visites de metge, les dates dels teus cursets, els meus horaris de l'Escola Oficial d'Idiomes i els torns de feina del papa...

I me n'adono del poc que t'he dit "gràcies". Ara el que em queda més a prop de tu són els vídeos i les fotos al mòbil. Miro i revisc les quatre fotos del darrer aniversari familiar que vam compartir plegats, assaboreixo els detalls, els colors i fins i tot l'olor de rutina d'aquella estampa...Rutina que sovint per recurrent i incondicional acaba sent menystinguda, infravalorada, eclipsada per l'exigència constant del que no tenim enlloc d'engrandir el que tenim cada dia, tot i ser diàries còpies de costums (que en ulls d'avui són veritables privilegis quotidians).

"I que guapa et veig mama" en la darrera foto on surts tu amb els teus bonics ulls andalusocatalans (que els avis et pintaren d'ònix al néixer i que sovint enalteixes amb el teu perfilador d'ulls preferit: el llapis de color negre)... Ara tinc ganes de besar-te la front, agafant-te la mà i dir-te a cau d'orella: "T'estimo", tal com tu m'has regalat una i altra vegada cada cop que necessitava aquesta dosi de suport incondicional davant una audició, un examen o alguna de les poques situacions personals en què t'he demanat consell (de manera avergonyida) per aprendre a demanar perdó, disculpar-me o intentar ser assertiu sense que ningú en surti malparat...

No sé qui era la persona que t'ha donat el ronyó que et tornarà a connectar a la teva pròpia empenta, la teva energia hiperbòlica, de vegades hiperactiva, sovint esclava de les obligacions que tu mateixa t'imposes....El nefròleg ens ha donat molt bones esperances, sembla que encetem una nova etapa on la diàlisi no tindrà tan protagonisme...

És curiós com en la nostra llengua la paraula "mort" i "amor" sonen tan pròximes, s'assemblen tant en el seu so tot i semblar antagòniques! I fins ara no havia fet mai aquesta "connexió"... Estimo, sense conèixer (ni ara ni segurament mai) qui era la persona que va morir la tarda d'ahir; ara no vull saber-ho, encara que a rampells em piqui la curiositat per informar-me sobre els accidents mortals que van haver-hi ahir; però, alguna cosa m'empeny a treure-m'ho del cap, no pensar-hi més i concentrar-me en tan sols una cosa: la gran compatibilitat que sembla que unia el o la donant a la mama, segons ha dit el Dr.Gaspar. El que està clar, sigui com sigui, és que malgrat sigui un/a total desconegut o desconeguda per mi ja és el meu heroi o heroïna a partir d'ara...M'impacta la potència de la biologia humana, "l'art" de la medicina actual, del potencial de la natura humana, de l'estima per la pròpia espècie, de la força natural que ens uneix (malgrat en l'actualitat molts paràmetres accentuïn la no-bondat o l'egocentrisme deshumanitzat de la nostra espècie animal)...Misteris de la filogènia humana que m'omplen d'esperança i em fan creure el que tu i el pare sovint m'heu intentat gravar a foc a l'hora de mirar, percebre i sentir el món: que encara hi ha gent bona, tan sols has de saber trobar-les i trobar el teu lloc....Però, jo afegiria al consell: "O deixar que et trobin...", sense resistència, deixant que tot faci el seu curs natural, fluint com diuen ara molts psicòlegs després del boom mediàtic de la Meditació i el Mindfulness.

"Obre els ulls mare, estem aquí". Tinc ganes de dir-te el que fa temps no et dic, per una vergonya paralitzant que suposo que és típica de l'adolescència immadura, que de vegades m'emborrona i fa que fins i tot no m'entengui ni jo mateix en alguns moments: vull que obris els ulls, ens regalis la força de la teva mirada i en mirar-nos ens parlem amb el llenguatge de l'escalf i l'afecte més universal i etern: el de l'estima.

No hi ha data perquè tornis a casa, de fet ni tan sols sabem quan et despertaràs de nou, però el que és una evidència és que quan ho facis hauràs d'estar a l'UCI un parell de dies (mínim) i després a planta durant uns 15-20 dies més... I de tot plegat n'extrec alguna lliçó tal com m'heu acostumat a fer de totes les experiències (que després vull convertir, amb tu, en una llarga conversa): m'he adonat que sovint pateixes "per defecte" (per tot, en gran intensitat) i de manera sostinguda mama... Potser tan sols has de deixar-te portar, seguir creient que queda bona gent al món (com el teu o la teva donant, i els metges que canviaran el teu destí mèdic), que estem envoltats de familiars i amics únics, que cal revaloritzar el que tenim i el que som, buscar-nos constantment nous al·licients que ens facin sentir vius, compatir el Temps (la més gran de les riqueses) amb qui t'apeteix i dir-nos més sovint "T'estimo"... Molts cops has estat tu qui m'has donat consells; però un cop et despertis tenim una conversa pendent.