Premi Llibresebrencs 2019

CATEGORIA C- QÜESTIÓ DE TEMPS

Quan tot just comença a caure la tarda, em decideixo a sortir de casa. Em dutxo de pressa, em calço unes bambes i agafo uns texans còmodes i una camisa ben ampla. Em cordo el cinturó i, com si el temps se m'escolés de les mans a cada moment que perdo amb aquest ritual, amb l'abric a mig posar, camino ràpid cap a la porta de casa.

Un cop fora, adverteixo que fa més fred del que tenia previst per ser que som al mes d'abril, però com que fa dies que no sortia del meu habitacle, no m'havia adonat que la primavera encara no havia calat ben bé en aquesta ciutat. Amb pas ferm, em dirigeixo a una de les llibreries més pròximes del barri. Es tracta d'un espai petit i antic -vintage, que m'agrada dir a mi-, amb tot de prestatges que s'enfilen replets de llibres, on destaquen els propis de la literatura catalana. El propietari és en Joan, un home robust que voreja els vuitanta anys i que, probablement, porta gran part de la seva vida allà. A l'hora d'entrar, la imatge sol ser sempre la mateixa: en Joan assegut en una cadira de fusta situada darrere del taulell, on hi cap ben just, amb les seves ulleres grans i rodones -aquestes que ara s'han tornat a posar de moda, però que la meva àvia sap que són més velles que l'anar a peu- i amb la mirada posada en una revista que fulleja amb avidesa, qui sap de què, perquè quan nota la presència d'una persona entrant per la porta, ràpidament deixa estar allò que fa, alça la mirada i escodrinya ràpidament a la persona que es dirigeix a ell, per acabar dibuixant un somriure. En aquest cas, em mira, em reconeix i em saluda; no és pas el primer cop que em veu.

En aquesta ocasió, no he vingut a buscar res d'especial, però com ja he dit, com que portava uns quants dies de confinament a casa, he decidit sortir-ne i apropar-me a veure quina matèria nova podria trobar, ara que disposo de temps i ganes per llegir. En el meu cas particular, reconec que m'encanta comprar llibres però no sempre me'ls llegeixo de seguida. De vegades, en començo un, arribo a les cinquanta o seixanta pàgines, considero que no m'enganxa el suficient, el deixo, i ben bé al cap d'un any, o dos, el torno a agafar de nou, però aquest cop potser sí que me l'acabo. He arribat a la conclusió que això passa perquè tot necessita el seu temps. Potser no sempre que compres un llibre estàs preparat per llegir-lo en aquell moment, però sí en una altra fase de la teva vida, en la qual el comprens millor i fins i tot t'aporta alguna resposta que podies estar buscant. En realitat, tinc molts llibres esperant a ser llegits, i sé -o vull pensar- que algun dia ho faré, però mentrestant m'agrada adquirir-ne de nous. Cadascú té les seves manies, què hi farem.
En Joan veu que em passejo durant una estona, i finalment es decideix a preguntar-me si busco alguna cosa concreta. Li dic que no, que no vinc amb una idea fixa, però sí que m'agradaria emportar-me quelcom interessant o inspirador. Ell, amb la certesa de qui sap que et donarà un bon consell, m'apropa un llibre una mica gruixut, el qual agafo i, mentre el sostinc, de seguida en reconec l'autor: és de la meva comarca, la Ribera d'Ebre. M'ho rumio un instant. Li agraeixo el gest, però li comento que em sona haver-lo llegit ja. Finalment, surto sense res. En realitat, no me l'he volgut emportar perquè estic segura que la meva mare el té, i això m'ha transportat immediatament al fet que aquest cap de setmana vaig al poble a veure a la família, que ja toca, sempre penso. No obstant, aquest cop no fa tant que vaig anar-hi, perquè tinc algunes instantànies dels ametllers i presseguers florits que, com cada any, em suposen una cita obligada tenint en compte la meva passió per la fotografia. Al gener, els ametllers del pare són ben florits i es tenyeixen de blanc; cap al febrer, ho fan els auberges, tenyint els camps d'un rosa que enamora. D'uns anys ençà, aquest fet -que no és pas insòlit, sinó que succeeix de tota la vida, amb la diferència que abans no existien les xarxes socials- ha provocat que durant l'època de floració es produeixi una peregrinació quasi obligada a Terres de Ponent i de l'Ebre per tal de veure aquest espectacle de la naturalesa.

Arribo a casa i començo a fer el sopar. En qüestió de pocs minuts, just quan em disposo a asseure'm i gaudir-ne, sona el telèfon. És la mare, i aprofito per comentar-li l'anècdota del llibre, però assegura que aquest no el té. Me'n vaig a dormir amb la idea que demà mateix el compraré ja que, pensant-ho bé, si me l'ha recomanat el senyor Joan, per alguna cosa serà... A més, no sé perquè no li he dit que jo era d'allà. Demà hi torno, definitivament.

L'endemà, un dimecres ben assolellat -per fi- em dirigeixo a la llibreria de la qual no vull revelar-ne el nom, no sigui que ara es posi de moda i se'ns ompli de gent, com tants altres llocs de la ciutat on ja no s'hi pot ni passejar. Aquest cop som al matí, que sempre ve més de gust fer tasques productives, per després tenir la resta del dia pel que sigui. Giro a la cantonada i, quan em disposo a voler entrar-hi, em fixo que és tancat amb reixa. No pot ser, penso, un dimecres? Ha passat alguna cosa. Ostres, aquí sí que no n'esbrinaré el motiu. Si fos al poble hi hauria un cartell -encara que fos escrit a boli- on s'hi indicaria: Tancat per defunció, tancat per vacances, o qualsevol altra justificació que donés a entendre al client que avui no comprarà cap llibre en aquest establiment. Dit això, que consti que no estic dient que a la ciutat no en posin pas de cartells, però no solen donar massa explicacions i menys personals, total, poca gent en sap de la teva vida allà.

Hi torno l'endemà, res de res, segueix igual. Al dia següent, tampoc. Ens plantem a dissabte, m'hi apropo amb poques esperances ja -s'haurà jubilat? Estava en liquidació i no m'hi vaig fixar? Vaig ser-hi l'últim dia d'obertura de la llibreria del senyor Joan...?- i veig que avui sí, avui és obert. Hi entro, feliç fins i tot, buscant les ulleres i el cap baix del propietari, però per contra m'hi trobo un noi jove, més que jo, m'atreviria a dir. Sense pensar-m'hi gaire, li pregunto si avui no hi és el senyor Joan. Amb cara de circumstàncies però intentant aparentar serenor, em respon que no, que el van enterrar fa un parell de dies, i que de moment serà ell -el seu nebot- qui s'ocupi del negoci, temporalment és clar, fins que li surti alguna cosa del seu àmbit i la llibreria passi a millor vida.

En aquest moment, m'adono que comprar el llibre ja no compleix amb el meu propòsit inicial, però de totes maneres ho faig, dirigint-li un mig somriure al noi que ho dóna a entendre tot: el dolor per la pèrdua del seu oncle, el fet de comprar el llibre perquè va ser ell qui me'l va recomanar, i la certesa inequívoca de que, en qualsevol moment, ens tanquen la paradeta. I és que, al final, igual que succeeix amb el fet de trobar el moment idoni per llegir un llibre, tot és qüestió de temps.