Premi Llibresebrencs 2019

CATEGORIA A- LA GELADA

Arribava el fred hivern de 1956, més conegut com l'any de la gelada. I en un petit i acollidor poble en el més profund de Sòria, Isabel i Josep, estaven farts de gelar-se la punta del nas tots els anys.

Un dia, es van plantejar de traslladar-se a una altra comunitat amb un clima més càlid que el de Sòria i sense dubtar-ho van pensar en el meravellós Mediterrani, i Catalunya els va semblar una bona opció. No ho van dubtar, i després d'uns durs dies d'acomiadar-se de la seva família i de la seva terra es van mudar a Sant Carles de la Ràpita (un poble del Montsià, Tarragona).

Un cop van arribar, el febrer de 1956, ells creien que aquell fred era normal, com tots els febrers però el que no sabien era que aquest famós any de la gelada anava a ser el més gelat d'Espanya fins a la data.

L'hivern es va fer llarg per les baixes temperatures i als mitjans de maig Isabel estava molt enrabiada amb José perquè ell l'havia portat a un lloc molt pitjor que Sòria a nivell de temperatura. Però, no obstant això, ho van saber portar força bé perquè estaven acostumats al fred.

Quan ja es van fer ciutadans de la bonica ciutat de Sant Carles de la Ràpita i van conèixer a la gent d'aquesta ciutat van estar parlant sobre aquest succés. A mesura que avançava l'any tots s'estranyaven molt perquè la calor no tornava i ja va començar a preocupar. Ells pensaven cada vegada més i més en el poblet de Gómara, en com estarien els seus familiars perquè si allà normalment fa fred en aquest any de la Gelada no volien ni pensar en com havien passat l'hivern.

Com els dos enyoraven a la seva terra van decidir tornar uns dies allà i visitar la seva família. Quan van comprovar que tot estava en ordre van tornar a Catalunya.

Però tants canvis van provocar que Isabel decidís prendre un temps sense ell perquè havia fet que se separés de la seva família per a res i després de prendre aquesta difícil decisió hi va comunicar a Josep. L'endemà es van acomiadar. No obstant això, cap dels dos podia estar separat de l'altre. Finalment, Isabel va decidir escriure una carta a Josep que en aquests moments estava vivint amb la seva mare a la seva terra procedent, Castella la Manxa. La carta era breu però molt emotiva:

"Hola Josep,

Sé que estàs molt enfadat amb mi pel que va succeir la tardor passada. No et demanaré que tornis a estar al meu costat. És prou comprensible que no vulguis tornar a veure pel que et vaig fer, et rebutgi. Però no vinc a explicar-te el que ja saps, vinc a demanar-te perdó. Perdó, per no haver confiat en tu; perdó, per no haver estat amb tu en aquests moments tan durs que passem. Per res del món tornaria a separar-me de tu. Si per alguna raó t'agradaria tornar aquí t'esperaré divendres que ve al port del poble.

Gràcies, per llegir aquesta carta."

José, sense dubtar-ho aquella mateixa tarda, va fer la maleta i va agafar el tren cap a Catalunya i va emprendre el viatge més llarg de la seva vida no pels quilòmetres sinó per les ganes d'arribar al seu destí.

No cal que expliqui el seu retrobament, suposo que imagineu com va ser, es van abraçar els dos i al costat d'una bonica posta de sol els dos van jurar no separar mai més.

Finalment, l'estiu de 1957, la calor que desprenia el sol a la càlida costa del Mediterrani era especial. Era diferent al dels altres anys perquè ara era més valorat i per sobre de tot el que havien passat aquest estiu va ser inoblidable per a ells, tot i que m'expliquen que per a ells va ser com passar un estiu sencer a Hawaii.

I llavors, un cop ja còmodes amb el clima, ja van poder gaudir del meravellós mar que ens envolta aquí, a Catalunya.