Premi Llibresebrencs 2019

CATEGORIA D- EL TEATRE DE LA GUERRA

Era incapaç de trobar paraules per descriure el que estava veient. Tenia la sensació que el pitjor de la raça humana estava reflectit en aquells vells carrers. Unes ruïnes que deixaven veure com de mesquí pot arribar a ser l'ésser humà. Estava passejant per primera vegada, pel poble vell de Corbera. Per saber que va suposar la guerra civil per aquelles terres, no s'havia d'acudir a la imaginació, ni als llibres. Només cal passejar entre aquells vestigis i ho podies saber. En cada pedra es reflecteix amb claredat, el sofriment que va patir els espectadors que van viure des de la platea la Batalla de l'Ebre.

Atordit per aquell cop de realitat, continuo caminant amb summa cura, per no descol·locar cap pedra que hi hagués a terra. De sobte, davant d'una façana òrfena de parets i sostre, assegut en una pedra, vaig veure un home amb la mirada perduda entre aquelles ruïnes.

Vaig intentar reprimir la meva curiositat, però aquesta va poder més. Era un home gran, així per sobre, calculo que tindria uns noranta anys.

—Bon dia. —Vaig saludar-lo. I el vell, sense presses, aixeca la mirada fins a fer-la coincidir amb la meva.
— Bon dia jove. — Va contestar
—Perdoni el meu atreviment. Però em preguntava: què fa vostè aquí?
— Què vol dir?
—Porto una estona passejant entre aquestes ruïnes i l'he vist a vostè i...
—Dubto que ho pugui entendre.—El vell no em deixa acabar la frase i es va llançar a explicar-me per què estava allà. Semblava que tingués ganes d'explicar-ho de feia temps.
-Si li sóc sincer, jo mateix segueixo sense entendre-ho. Des de fa, ja no sé quant temps, pujo cada dia aquí i em sento en aquesta mateixa pedra i durant un parell d'hores em quedo contemplant el que un dia va ser la meva casa, la casa de la meva família.
Intentant trobar entre aquestes ruïnes una explicació a tot el que va passar... i segueixo sense trobar-la.
— Tinc la impressió que espera que algú vingui a escoltar-lo, oi?
— Com pot veure, la història d'aquest lloc no és molt amable, per dir-ho d'alguna manera.
— A mi m'agradaria escoltar aquesta història.
— Jove, no crec que ningú vulgui escoltar les meves misèries. Vostès, els de ciutat, els que aquí diem pixa-pins, vénen a visitar això i es creuen que tot és un escenari per a fer pel·lícules. Que aquestes pedres han estat col·locades per a semblar que aquí va passar alguna cosa terrible. Però també li dic que millor així. La veritat en aquesta ocasió és massa dura.
— Aquesta era la seva casa?
—Si aquesta, i aquesta altra —va assenyalar les ruïnes que hi ha just al costat —era la dels meus avis. Aquestes dues façanes que veu aquí, un dia acollien les alegries i penes de la meva família. Fins que va arribar la maleïda guerra i va esborrar l'alegria de l'equació, deixant només les penes. Li sembla si passegem mentre li ho explico? Així podrà veure-ho tot i potser ho entén millor.
—Em sembla fantàstic. Per cert, em dic José.
—Encantat. A mi em diuen Antonio. —Ens van donar la mà.
—Jo tenia 3 anys quan va començar la batalla de l'Ebre. —Antonio, va agafar el seu bastó, que havia deixat al costat de la pedra on s'havia assegut i va començar a caminar i a relatar la seva història.

Les seves paraules eren tranquil·les, com a sortides del més profund de la seva ànima. El seu relat sortia dels seus llavis sense rastre de rancor, sense odi, però amb dignitat. Amb la dignitat d'una persona que ha sabut perdonar però no oblidar. Una persona forjada a la calor del sofriment. Relatava tot el que va viure quan era un nen amb tota mena de detall, com si li hagués passat ahir mateix. I ho feia amb l'orgull d'un supervivent. La història d'aquell home era cruel i entranyable, sagnant i heroica. Les seves paraules eren una mescla de sensacions difícils d'explicar. Era com si les seves paraules sortissin de la seva boca, després d'haver estat filtrades pel seu cor. Mentre escoltava amb atenció, no deixava de sorprendre'm el paisatge de destrucció que a cada pas se li oferia als meus ulls. Intentava imaginar-me el sofriment dels que vivien allà. Intentava posar-me en la pell d'aquells pobres homes, dones i nens que sense voler es van veure enmig d'una guerra que no anava amb ells. Però era incapaç.

—I aquesta és la meva història. —Va sentenciar l'Antonio.
— I amb el temps ha aconseguit assimilar tot el que va passar?—No. I crec que em moriré sense fer-ho. I li diré una cosa: no sé quants anys em poden quedar de vida, però els que em quedin, no els perdré intentant entendre alguna cosa que no té explicació. Em conformo amb poder continuar trepitjant aquesta terra que un dia em va veure néixer i no lamentar-me pel que em van llevar; la meva infància. De res serveix llepar-se les ferides del passat, perquè mai cicatritzaven. Jo no tinc la culpa, ni jo ni ningú dels quals vivíem aquí, teníem la culpa de que el país es tornés mut i canviessin les paraules per armes. Nosaltres som espectadors damnificats i no espero que em demanin perdó, perquè serà una espera inútil i no estic jo per a perdre el temps esperant. Ni tampoc vull fer pena. Em nego a ser el lament de les consciències de la gent.

En aquella època, la majoria, per no dir tots, els que vivíem en petits pobles, lluny de les capitals, érem analfabets, però ens sobrava dignitat. Se suposa, almenys jo ho crec així, que qui domina les arts de llegir i escriure, han d'estar més civilitzats o per dir-ho d'una forma col·loquial, menys assalvatjats. I van ser ells, els instruïts, els que van començar tot allò. Van ser ells els que, per un afany de notorietat, van iniciar una guerra sense sentit. Perquè les guerres, qualsevol que sigui, no tenen sentit. Durant molt de temps, jo vaig pensar que, era millor viure en el desconeixement i la ignorància més absoluta. Als pobles sempre s'ha dit que la persona més feliç del món és el ximple del poble. Tot i això, el temps m'ha ensenyat que la cultura personal, saber llegir i escriure, estar format culturalment, és bàsic per al desenvolupament personal. El problema està en l'ús que cadascun li dóna als seus coneixements. Si els utilitzes per a creure't superior i sotmetre als altres, així no acabes bé. Si pel contrari ho utilitzes per al bé de tots, la història canvia. No creu vostè?

— Quin dels dos bàndols creu que va fer més mal?

— En totes les guerres, els exèrcits utilitzen a la població com a escut, creient que l'enemic no els atacarà. Si de veritat volguessin defensar al poble, s'emportarien els combats a camp obert i no als pobles on viu gent. Per a mi personalment, els franquistes van ser els pitjors, ells van començar tot i van destruir tota la meva vida. En les guerres només es comptabilitzen els morts, danys a les cases i als carrers. El mal moral i emocional no es comptabilitza, perquè aquest mal és personal i intransferible. Però li puc assegurar que en aquest revers de l'ànima, són impossibles d'escombrar dels carrers. Aquestes ruïnes romanen intactes fins que l'amo desapareix. Els bombardejos eren continus, tant d'uns com dels altres, depenent de qui estigués al comandament del poble. Miri si eren terribles els bombardejos en aquesta zona, que anys més tard, acabada la maleïda guerra, per sobre del poble passaven els avions que feien el recorregut de Madrid a Barcelona i viceversa i cada vegada que se sentia el soroll dels avions solcant el cel, la gent encara tenia l'instint d'ocultar-se. Acompanyaven amb la mirada el pas dels avions, per a assegurar-se que no tiraven bombes, fins que es perdien en l'horitzó. La por no et deixa diferenciar el bé del mal, ni el que té de bo el dolent. La por, una vegada la coneixes... és per sempre, José.

Dedicat a tots aquells que sense invitació, van patir una guerra sense sentit. Si és que alguna la té.