Les veus es toquen
Les paraules brollen
D'aquella ment ofegada en un sospir
Que tremolava a les teues mans.
Els ulls pensen
En aquells enllaços
Creats a partir de la ignorància
Patint eixe detall de no cuidar-los.
I finalment, ixen els pensaments, soterrats
Desfilen per les parets d'aquell racó oblidat
On la llum mor
Esperant aquella fortuna,
Aquella espenta per matar
Aquell malson que l'està ofegant.
Les notes fugen
Del pentagrama
D'eixa història que retracta amb pressa
L'amor, la vida i l'esperança.
El baf es gela
Amb la tristesa
De les teues paraules ploroses
Que es cansen d'arribar a l'enteniment.
I si ens desférem de tot allò que ens separa
I si ens venjàrem per tot el que ens férem
Potser demà ja no hi hauria tanta pena
En el cor dels maleïts
Que moren per tu.
Però ja és massa tard
Ja ha començat a ferir
Aquesta situació em desespera
He plorat més que la lluna a l'albada.
I açò és degut a què,
Si vols parar el dominó
Has de separar del tot dos peces;
Justament eixes som nosaltres
Destinats a sofrir la vida eterna
Destinats a elegir la nostra mort.
El temps s'adorm
Per intentar
Recuperar-se de l'espant
De la nostra existència menyspreable.
26 d'octubre de 2015