La llegenda dels quatre mons

Capítol 9

Sahasa torna a estar al camp de batalla. Darrere la roca. Veu com els soldats de Cirakai comencen a atacar i nota com els de Jhala comencen a caure. No es poden moure. Estan totalment quiets i no poden fer res per evitar que els enemics els saltin al damunt. Sahasa sap que ha d'escapar, però nota que falla alguna cosa. Ella tampoc es pot moure. Comença a posar-se nerviosa i a tremolar. Per molt que el seu cervell enviï ordres el seu cos, aquest no obeeix. De cop, s'oblida completament del nul funcionament del seu cos perquè una figura gegantina se li planta al davant. És la general, però fa uns cinc metres i té grans urpes a les mans. Encara té la pintura a la cara, però ara és diferent. La pintura li surt dels ulls i de les orelles, com si fossin sang. La general allarga el braç dret i agafa els cabells pèl-rojos de la Sahasa, que tot i no poder moure's nota un intens dolor quan l'estira de la cabellera. En el seu camp visual ara només veu la cara de la general. És una visió terrorífica d'una massa fastigosa de carn i pintura. Aquesta obre la boca i introdueix la Sahasa dins seu. Ella no crida, no té temps, perquè ràpidament la gegant tanca la boca i devora la jove sense pensar-ho dos cops.

Sahasa es desperta. Els seus ulls al principi només veuen una profunda foscor. Li fa molt mal el cap. Se sent molt marejada i no recorda per què. A mesura que els seus ulls es van acostumant a l'entorn, la seva memòria també es comença a despertar. Ha estat capturada. Però continua viva. Es llavors quan comença a observar on es troba. Està estirada, entremig d'altres cossos que suposa que deuen ser els dels seus companys. S'acosta una mica al que té davant seu i es relaxa. El cos es mou. El seu company respira. Encara és viu. Immediatament li arriba el record del somni. Ha estat tan horrorós que està segura que ha cridat dormida. Desitja de tot cor no haver-ho fet. Això suposaria que els seus enemics se centressin en ella i que no tingués temps d'avaluar la situació. Espera uns segons, però no arriben les passes que tant estava esperant. Es relaxa. No ha cridat. És una bona notícia.

Com pot, comença a girar el cos per poder mirar en totes direccions. Es continua movent fins que finalment troba el que estava buscant i s'atura. Instintivament torna a abaixar el cap. Els seus captors estan al costat d'una foguera, dormint. A mesura que Sahasa es va acostumant a la llum i el seu mal de cap es va reduint pot observar millor als seus enemics. Hi ha sis persones tombades al voltant del foc. N'hi ha un altre que està més allunyat de la foguera, amb l'esquena recolzada en un arbre i amb una llança al costat del cos. Sahasa teoritza que aquest és el que hauria d'estar muntant guàrdia. Però que no està fent molt bé la seva feina. En fixar-se en ell se centra en l'arbre en el qual està recolzat. Comença a mirar al seu voltant i s'adona que estan envoltats d'arbres alts. Darrere seu n'hi ha bastants més aprofundint-se en la foscor. El seu cervell cada cop està més despert. És de nit, i l'única font de llum és la que transmet la foguera. Sahasa mira cap amunt. Ni rastre de la lluna. Pel que sembla, és nit ennuvolada i els núvols no volen deixar passar la llum. Sahasa agraeix moltíssim que no estigui plovent.

Ells es troben en una esplanada. Des de la situació en què es troba no sabria dir si és la mateixa on l'han estabornit o no. Pel que recorda, no va trigar gens a quedar-se inconscient. Just quan comença a fer plans per escapar aprofitant que els seus captors estan dormint és quan sent un soroll bosc endins. Els soldats també el senten i sobresaltats, es desperten de cop, s'aixequen i es posen alerta. Sahasa, mig tancant els ulls perquè no la descobreixin es fixa en el fet que no estan espantats. Sembla que ja esperaven aquest soroll, però és com si els hagués agafat per sorpresa. Potser no l'esperaven tan aviat. A mesura que el soroll avança Sahasa s'adona que és un xiulet, que cada cop es va sentint més intensament. Algú, dins el bosc està venint cap a ells xiulant una cançó. Just quan la figura entra dins de la llum de la foguera deixa de xiular. Sahasa se sobresalta i instintivament tanca els ulls. Ara més que mai s'ha de fer la dormida. Qui acaba de sortir de la foscor és la dona que fa una estona l'ha devorat en somnis. La general de Cirakai, l'enemiga eterna del seu poble.