La llegenda dels quatre mons

Capítol 7. Part 2 de 2.

"El que més ens crida l'atenció és que uns dels estrangers tenen becs. També tenen ales, però no les fan servir. Hi ha qui diu que no poden volar. La meva teoria és que sí que poden, però que prefereixen no fer-ho. D'alguna manera saben que no encaixaríem bé, si de sobte veiéssim algú volant, per molt que aquest ja hagi vingut del cel amb un carruatge volador metàl·lic. Si no poguessin volar no tindrien ales. No tindria sentit que els déus els haguessin donat ales només per fer bonic"

Aquest era l'últim paràgraf del document que li havia quedat per transcriure després de passar-se dos dies amb el mateix escrit. En aixecar el cap del pergamí havia sentit que trigaria una eternitat a copiar la resta de documents que li havia encarregat la seva mare.

Han passat unes setmanes des de la darrera batalla. La Sahasa torna a estar en els entrenaments, però ara les coses estan diferents. Mentre contempla un combat, no pot evitar recordar els esdeveniments dels darrers quinze dies. Així com tampoc ha pogut evitar que li tornés al cap el darrer document que havia estat copiant.

S'havia passat setmanes amb molta por al cos i sentia una gran impotència al no poder fer res al respecte. Durant dies posteriors a la batalla havia donat moltes voltes a un aspecte en concret. Que havia de deixar de transcriure per dedicar-se completament als entrenaments. Més que res per sentir que estava fent alguna cosa de profit i així deixar de sentir-se despullada. Però no s'atrevia a fer-ho. No volia decebre a la seva mare i tampoc volia que la seva germana cregués que no volia estar amb ella en la biblioteca. Per molt que la Kateua sempre havia estat molt amorosa, sospitava que dins seu hi havia la por que pogués arribar a ser rebutjada per la seva família. Quan havia pensat això Sahasa no sabia si estava equivocada o no, però no ho havia volgut comprovar. No es volia arriscar a què el seu plantejament de deixar el seu treball en la biblioteca despertés un sentiment de tristesa en la seva germaneta. Estava pensant en això quan de sobte la Kateua se li va plantar al davant i se la va mirar un moment. L'estava avaluant d'alguna manera. En aquell moment la Sahasa s'havia sentit incòmode perquè no sabia que estaria pensat la seva germana. El que va passar a continuació la va sorprendre. Ara, mentre està veient a uns dels seus companys lluitar en un combat cos a cos encara la sorprèn. La Kateua s'havia fixat molt en el comportament de la seva germana des que havia tornat de la batalla, i pel que li va comentar, s'havia passat els darrers dies esperant el moment per dir-li a la Sahasa el que ara tenia pensat transmetre-li.

-Si necessites marxar jo et puc cobrir per avui -li havia dit, tota directa, sense molestar-se en preparar el terreny per llençar la bomba. -no sé quant trigarà la mama a adonar-se que no estàs en cap punt de la biblioteca, però llavors ja estaràs al camp d'entrenament i ja els hauràs dit als teus superiors que a partir d'ara no marxaràs més d'hora dels entrenaments. Que a partir d'avui mateix jo i la mama ens encarregarem de la feina en la botiga. Quan la mama s'adoni del que has fet ja no podrà fer res al respecte. Si et donés la contrària seria una espècie d'acte de covardia. -Sahasa va intentar processar el que li havia dit la seva germana. Li estava suggerint potser, que actuessin a l'esquena de la seva mare? Però això no seria un acte de traïció contra ella? Va començar a obrir la boca per plantejar-ho quan la seva germana va aixecar un dit per tallar-la i va continuar parlant. -Sé el que penses. Però ella ho entendrà. Al cap i a la fi, la guerra està a punt d'acabar i quan aquesta hagi finalitzat ja tindrem tot el temps del món per transcriure els documents que ella vulgui. Sé que creus que només penso en les històries que hi ha en els textos. Però no és així. Sé que a tu ni tan sols t'interessen. Et molesta fins i tot que els estiguem dedicant temps. I creu-me que ho entenc. Tu i jo som diferents, però això no vol dir que no et comprengui.

-Però estàs segura del que dius?

-Sahasa, fa dies que ens ho vols dir. Que jo t'ho plantegi ara és potser el millor que t'ha passat en setmanes. Estic segura que això és una alliberació per tu. No estic dient, però, que cregui que estaves esperant que jo arribés a aquesta conclusió per mi sola per poder posar-ho a la llum. Ja ho sé, tu no ets així. Però veien-te ara mateix, està clar que t'he tret un gran pes de sobre. -i en dir això, es va girar i es va dirigir a una de les prestatgeries que tenia més properes. Abans que hi arribés, però es va girar i li va tornar a dirigir la paraula. -jo de tu marxaria ara que la mama ha anat a portar una comanda a un dels clients. Moments com aquests s'han d'aprofitar. I no et preocupis per ella. Li costarà, però ho acabarà entenent. I com pots veure, per mi no t'hauries d'haver preocupat en cap moment. T'entenc perfectament. I no vull que pensis que t'estic retraient res si et dic que tu també hauries de poder veure que et comprenc. Tens moltes coses al cap, sé que no pots estar per tot. Però vull que ho tinguis en compte. A més, ja no soc una nena -quan va haver dit això va anar cap a una altra de les prestatgeries i la Sahasa la va perdre de vista. Ella al principi no va reaccionar, però passats uns minuts, quan ja el seu cap ho havia captat tot, es va aixecar, i va agafar tant els pergamins vells com els recentment copiats i els va col·locar amb compte al lloc que els pertocava. Estava excitada i nerviosa i no volia perdre el temps organitzant la biblioteca. Però tampoc volia que la seva mare s'adonés només arribar a la biblioteca que alguna cosa no rutllava. Després de deixar-ho tal com ho havia trobat en començar la transcripció del dia va marxar ràpidament cap a la porta de l'entrada de la biblioteca. Pel camí va xocar amb algunes de les taules de l'excitada que estava, però finalment va arribar al seu destí. Encara estava, però, prou centrada com per comprovar que no hi hagués ningú al magatzem abans d'obrir la porta secreta. En veure que estava buit hi va entrar. Abans de córrer cap a fora la botiga es va aturar i va mirar endarrere. Sabia que les coses a partir d'ara serien diferents i també sabia que la seva germana tenia raó. Ella necessitava que algú altre exterioritzés els seus pensaments i que plantegés el que a ella tanta por li feia expressar. En aquell moment es va sentir un pèl covarda, però també tranquil·la. Part de les pors que havia tingut respecte a la seva germana no s'havien complert. També va sentir una gran nostàlgia. Sense tan sols adonar-se'n, la seva germana havia crescut. Havien passat els anys i com li havia comentat, ja no era una nena petita. Però ella sempre la veuria així. No ho podia evitar. I amb aquest últim pensament va sortir de la botiga i va començar a córrer en direcció al camp d'entrenament. Volia arribar com més aviat millor i no volia que ningú l'aturés. Estava segura que si mostrava que tenia pressa, ningú es pararia a parlar amb ella.