La llegenda dels quatre mons

Capítol 1, part 2

-Mare! -crida entre les prestatgeries de manuscrits -mare!, deixa de transcriure el que estiguis transcrivint i surt, que no tinc temps.

Continua caminant d'una banda a l'altra del passadís i just quan comença a pensar que la seva mare no hi és, una cabellera rossa apareix d'un dels prestatges. Com la Jarman, la Nhoma es troba en una de les prestatgeries elevades ordenant documents, i no transcrivint manuscrits com es pensava ella en un principi.

-Arribes tard noieta- diu la Nhoma sense deixar d'ordenar els escrits- ja començava a pensar que m'hauria de quedar sola amb aquell parell cridant tot el dia. Són una bona companyia, i et tenen entretinguda, però arriba un punt que es poden fer pesats. A veure si els hauré de fer fora... -quan acaba la frase torna a girar el cap i li dirigeix a la Sahasa un gran somriure. La Sahasa li torna. Ella sap perfectament que mai li faria això als dos germans. Si estaven treballant amb ells en la biblioteca era perquè no tenien cap altre lloc on anar. No tenien ni casa ni cap objectiu a la vida a part del treball que feien organitzant les prestatgeries. La cosa estava en el fet que en Savaku havia patit grans ferides en una de les batalles contra el regne de Cirakai i els metges van dictaminar que ja no era apte pel combat. Quan aquesta declaració es va fer pública en Savaku va deixar de tindre tots els privilegis que podia tindre un soldat, com podien ser els subsidis que donava el govern perquè els militars poguessin viure bé, i a la vegada que va perdre el sou, va perdre la casa, la qual va ser ocupada per un altre soldat que, segons el govern, la necessitava més per viure mentre esperava la seva hora per lluitar. Savaku estava amb dos braços inservibles per lluitar i no tenia diners per acudir a cap metge. Llavors va ser quan la seva germana Jarman, va deixar l'exèrcit per cuidar-lo a la seva casa a temps complet. Però la qüestió està en el fet que a Jhala, un no pot deixar l'exèrcit voluntàriament. Fer-ho va contra la llei, i quan això va passar i es van presentar soldats a casa seva. Els dos germans van aconseguir fugir i sense que ningú els veiés es van presentar davant la tenda de la Nhoma. Ella, com tots els ciutadans del regne, coneixia la seva situació, i sense dubtar-ho, els va acollir i els va amagar en la biblioteca. Cap dels dos coneixia el que feia la Nhoma sota el magatzem, però no els va importar. Per molt que estigués prohibit llegir textos d'història, segons la seva mare perquè parlaven de l'origen de la guerra entre Jhala i CIrakai i aquests contradeien la versió oficial del govern reial, els dos germans no tenien cap altre lloc on amagar-se ni cap altra alternativa de vida. Per tant, van començar a treballar per la Nhoma. Com que Nhoma tenia una granja de cabres als afores de les muralles i una tenda en la qual venia les robes d'animal que treballava, no va ser molt complicat en un principi alimentar als dos germans. Però ràpidament la Sahasa es va adonar que allò no era sostenible. Amb els dos germans sota el seu sostre, havien de cuidar més cabres, i a part havien de comprar més carn d'animal així com altres aliments perquè els dos germans no patissin. I clar, eren un excés de compres que costava de justificar, a part que no encaixava que tinguessin tantes cabres en la granja quan realment la demanda de pells no era tan alta com per gastar recursos i diners en mantenir-les. Per tant, la Sahasa va tindre la idea que aprofitessin la porta que hi havia al final del passadís de la biblioteca perquè els germans poguessin sortir als boscos i caçar i recol·lectar el que necessitessin. Al principi, a causa de les ferides del Savaku, la Jarman era l'única que s'endinsava als boscos, però a mesura que el seu germà es va anar recuperant, va començar a sortir algun dia a la setmana. Finalment, quan ja estava completament recuperat, van començar a sortir els dos junts a buscar el menjar que necessitaven. La versió oficial del govern reial és que els dos germans havien mort al bosc. Al principi s'havien passat unes bones setmanes buscant-los casa per casa, així com als mateixos boscos, però com que estaven sota del magatzem de la tenda, ningú els va poder trobar i ho van deixar estar. Al cap i a la fi, tenien una guerra per lluitar i no podien estar malbaratant temps i recursos en buscar-los.