La llegenda dels quatre mons

Capítol 6. Part 2 de 2

Soromma triga una mitja hora a arribar a l'església. Arriba amb un carruatge tirat per cavalls i quan s'aturen un dels soldats que li farà de guardaespatlles l'ajuda a baixar. Hi ha una multitud que sembla que porta una bona estona esperant-la. Ella havia declarat que vindria a una hora determinada a l'església per resar però deliberadament havia decidit plantar-se a l'edifici una hora més tard del que havia anunciat. Volia crear nerviosisme entre la gent, deixar clar que esperar-la i rebre-la és un honor. Que estan davant de la representació de la mateixa divinitat. Quan la veuen se'ls nota en la mirada que admiren la seva figura. La gent comença a apartar-se fent un passadís i ella comença a avançar, amb alguns dels seus soldats al davant, altres als costats, i uns darrers a la seva esquena vigilant atentament. Ella ha procurat que la seva imatge sigui més que divina. Porta un vestit entre blanc i daurat sense mànigues, i els braços, a la vista de la gentada estan coberts d'una pintura groga que reflecteix la llum del sol. Com de costum va descalça, sense preocupar-li els talls que es pugui fer als peus. Una divinitat no necessita calçat per res.

Alguns dels seus soldats han d'empènyer a persones que s'han quedat al mig, admirant la figura de la seva emperadriu. I al darrere de tot, hi ha les minyones. Soromma fa dies que pensa la millor forma de desfer-se d'elles sense aixecar sospites. I també, està planejant la millor forma de poder col·locar-ne altres de la seva confiança. Però té clar que ha de semblar que han estat els nobles qui les han escollit. Al capdavall, les minyones que perdés podrien ser substituïdes immediatament per qualsevol altra persona. Sent el mateix que li passaria a Soromma si l'eliminessin. Aquest últim pensament fa que Soromma faci una ganyota, però ràpidament torna a posar-se serena. Tot el que està fent és justament perquè els nobles no la puguin substituir quan els vingui de gust. I si ha de fingir que és una divinitat i fer sacrificis humans, així serà.

Justament això és el que hi ha en el seu horari del dia. Es veu que en els darrers dies les execucions per part de l'església de persones considerades dimonis estrangers amb banyes han augmentat. Per tant, ella ha decidit acudir a una de les execucions per tal de dirigir-les, i que les autoritats religioses no se li escapin de les mans. El poder és fràgil, ho sap des de fa temps, i si les masses creuen que són els diferents clergues els que dirigeixen les execucions són ells qui tindran poder sobre la gent. Això ella ho ha d'evitar. Tota la seva pompositat i el seu seguici de soldats és per impactar profundament en la gentada.

Mentre avança veu com l'església es va fent cada cop més gran als seus ulls. És una estructura enorme i antiga, de més de tres segles d'existència. Té una escalinata d'uns deu esglaons que pugen fins a l'entrada i allà hi ha una dels clergues, que l'està esperant. Aquesta és una de les autoritats religioses més velles del país, i per tant una de les persones que encara no estan sota el seu control. És una dona vella, que ha hagut de fer de tot per arribar en la posició en la qual es troba. És una de les poques que encara resisteix al poder emergent i dissimulat de Soromma. L'emperadriu puja les escales i se situa al seu davant. Llavors li allarga els dos braços. La clergue s'ho pensa un moment, però no li queda alternativa. Tota la gent està al costat de la monarca. La vella agafa les mans i en besa una darrere l'altre. En fer això, entra a l'església, s'hi està uns segons dins, i en surt amb una figura amb una roba que li cobreix el cap. Per la seva figura Soromma pot determinar que és una noia jove. Té les mans i els peus emmanillats i una corda al coll amb la qual la guia la vella religiosa. Soromma agafa la corda i mira la multitud. Fa un senyal a un dels seus soldats, el qual ha estat preparant durant dies, i aquest es dirigeix a les masses.

-Els estrangers encara són amb nosaltres. Els dimonis amb banyes i amb ulls de flames caminen sota el mateix cel i comparteixen les nostres cases. No n'hi ha tants com us penseu, però sens dubte estan amb nosaltres -exclama ell, amb una veu prou potent perquè tothom l'escolti. -són una amenaça que hem d'eliminar. I la nostra poderosa emperadriu, com a representant de les divinitats en el nostre estimat planeta, ha de complir aquesta missió. Vanaglorieu-vos de la vostra emperadriu i perdoneu a aquest dimoni. Ja no podrà fer mal a ningú després del que li passarà ara, per tant, no té sentit que en el vostre cor, es mantingui l'odi i la rancúnia.

Soromma té al "dimoni" agafat i nota com tremola. Òbviament de la roba no en surten banyes que indiquin que hi hagi cap aspecte demoníac en la seva figura. Però això no importa. Les masses estan convençudes que és un dimoni i ella no pot fer res al respecte. Sap que la noia és innocent, que com en molts altres casos, ha estat denunciada per una veïna amb la qual tenia problemes, però ja no s'hi pot fer res. El poble ja l'ha sentenciat i si la Soromma mostrés massa autoritat desacreditant la seva voluntat posaria als nobles en alerta. Però realment no sap si hauria impedit la seva excussió si realment tingués poder per fer-ho. No li fa gens de pena aquesta noia. Millor la noieta amb la cara tapada que no pas l'emperadriu. No s'ha passat tants anys lluitant com perquè un sentiment tan banal com la pena li faci canviar els plans.

No li destapen el cap en cap moment, no sigui cas que la gent sospiti alguna cosa. Soromma fa un altre gest d'assentiment al soldat. Aquest treu una llarga espasa i amb un moviment ràpid li talla el cap a la noia. La gent comença a cridar d'excitació i n'hi ha alguns que volen avançar cap a la seva emperadriu. Els soldats, que han fet una barrera per separar la gentada de l'escalinata, els aturen. Soromma no mostra cap sentiment davant la gent. Llavors es torna a dirigir cap a la clergue, li torna a estirar els braços i tot i que dubta un moment aquesta li torna a fer uns petons. Amb tota l'elegància que li permeten els esglaons, ella desfà el camí cap al carruatge mentre nota com la gentada crida el seu nom i alguns fins i tot demanen que els beneeixi. En una altra circumstància als nobles els preocuparia molt aquesta situació si n'hi hagués algun present. Però la religió té una importància ínfima pel que fa a nivell nacional. És només en algunes ciutats que la religió i més en concret, l'adjudicació de la divinitat a la persona de l'emperadriu està agafant força. Però Soromma està contenta. S'ha d'anar de mica en mica.

Soromma se situa davant del carruatge i un dels seus soldats l'ajuda a pujar, però abans que hi hagi entrat del tot es gira i alça un braç davant la multitud. Els crits augmenten i als soldats cada cop se'ls fa més complicat aturar la gentada. Amb aquesta última imatge, Soromma entra del tot al carruatge i tanca la porta. El carro tarda uns minuts a arrancar, i a mesura que es van allunyant de l'església avancen cap al palau a un bon ritme.

Òbviament, Soromma no creu en res d'aquesta religió. No creu ni en dimonis ni en què ella sigui una divinitat personificada. Però ha de complir un paper. Tot és essencial, perquè una vegada que tingui Maezul, l'indicador sigui destruït i la resta de l'imperi estigui sota seu poder, les seves possibilitats de tindre una llarga vida en què ella sigui la propietària de les seves decisions sigui possible. Amb aquests últims pensaments s'adorm amb un gran somriure, que li cobreix tot el rostre.