Microrrelats aboltra

Hanabi: Flor de foc

La teva existència és efímera: puges per al cel, explotes, i et desintegres.
Però a la vegada és preciosa: mentre puges fas un petit soroll característic per alertar a tothom de l'espectacle que faràs, a més a més, portes amb tu una petita llum perquè no et perdem de vista en tot el teu recorregut per al cel, potser trigaràs un instant a explotar, o simplement hores, dies, o anys...
Això només ho sabrem quan passi, però hi ha quelcom que tinc claríssim; l'impacte que faràs a l'explotar portarà la teva llum a tots els confins d'aquesta bella nit a una velocitat inhumana, a més a més, el teu grandiós so aconseguirà que tot ésser que li arribi es girarà per contemplar-te. A sobre, el que es veu quan explotes és meravellós: il·lumines la bella nit com si del sol et tractessis, i els teus pètals de foc escarlata entren a la memòria de la gent per no sortir mai més. Però t'hem de mirar des de la distància, perquè a l'igual de bella ets mortífera. Així i tot, mentre el teu foc s'expandeix i comença a baixar, no perds la teva bellesa que plena d'escalfor m'omple m'ennuvola el COR de tendresa. Però totes aquestes meravelles que acabo de comentar mai les arribaré a contemplar perquè soc una simple espelma.

Tota llavor necessita la seva aigua per convertir-se en flor, i jo, te la vaig oferir en forma d'una petita flama que va ser l'espurna que necessitava la teva metxa. I tan bon punt ja t'havia oferit tota l'energia que necessitaves per volar te'n vas allunyar del meu costat, sense mirar enrere, sense dir-me adeu, sense mirar-me, sense tindre en compte que et vaig estimar abans que fossis un Hanabi, en la teva part més obscura, tímida, i feble. Em vaig enamorar de la teva part més complexa d'estimar i encara i així te'n vas anar, però no estic trist, des del primer dia vaig saber que marxaries lluny quan la meva espurna fes efecte, i a sobre estic feliç sabent que ara no necessites llum per sobreviure a la negra nit, perquè tu mateixa en portes una dins teu mentre no pares de pujar.
Però fot mal saber que per molt que m'apagessis la flama per no seguir desgastant-me per tu, ara, te n'has anat prou lluny com per jo no veure mai els teus colors en el cel.

I ara, amb la poca cera que em queda, em pregunto si amb la meva petita flama jo també podré cercar el cel i omplir de llum la nit.