Microrrelats aboltra

Fènix: El plaer de patir

Destrossa'm, no paris.
Insulta'm, no paris.
Menysprea'm, no paris.
Ara, després de tot aquest temps, ni se t'acudeixi parar de fer-me mal, maleïda traïdora.
Vas despullar la meva ànima traient-me totes les plomes, au va, torna aquí, tens feina, m'han tornat a créixer.
No tinguis por, vine, maltracta'm verbalment com tant de bé se't donava fer.
A més a més, mira'm a la cara, atreveix-te a veure el teu reflexe, que apareix quan veus la forma en com m'has deixat.
Endavant, parla'm com si fos el mateix dimoni en vida, però que consti que jo no et vaig enviar a on ets ara.
Au va, crida'm d'una forma que tothom es giri per escoltar tots els meus "pecats" que sembla que acabo de fer, almenys em coneixeran.
Si us plau, mostra'm els teus dimonis, els donaré una abraçada i els hi demanaré que continuïn fent la seva feina.
Dedica'm poemes i cançons d'odi, tots els que vulguis, cap d'ells obtindran la meva apreciada atenció.
I sí, destrossa'm les ales de nou per enfonsar-me en l'abisme d'on pertanys.
Però mai cauré del tot, perquè sempre que "moro" torno a "néixer" més fort que abans, amb unes ales més grans que engloben distàncies que ni sabia que podia aconseguir arribar, amb plomes increïblement boniques i resistents a tota mena d'ambients, i amb uns ulls i oïda capaços de detectar el que em farà patir molt abans que passi, però sobretot, capaç de detectar la "llum" a on intento arribar amb les poques energies que em queden.
L'ambició del renaixement em demana més i més, així que ni et plantegis parar de fer-me mal, perquè l'emoció em cou les ferides que porten el teu nom inscrit, així que ara no paris, que vull obtindre força per volar, i per això hauré de patir.

La vida és una caiguda constant, per tant, com el Fènix que soc, abans de caure ja m'hauré aixecat.
Així què crema'm, que de seguida renaixeré entre les flames.
Mutila'm, que tornaré a la vida ajuntant les peces de Lego del meu cos.
Arranca'm les ales i roba'm les plomes, per molt que te les quedis jo sempre tindré la millor versió.
Penja'm, el meu cos aguantarà dia i nit fins al desgast de la corda.
Ofega'm, que trobaré l'oxigen entre molècules.
I ataca'm, volaré entre llances si fa falta.
Mata'm, i renaixeré, i renaixeré, i renaixeré aprofitant el patiment per obtindre la meva millor versió, com una addicció, que em demana més i més per no parar de volar obtenint forces en l'error fins que em quedi satisfet arribant a la meva meta.
Així que gràcies per la pluja i les tempestes que m'has enviat, creuant-les, he après a controlar qualsevol aspecte de mi mateix, però sobretot, el vol.
I ara, amb les ales com noves, i obertes, omplint el bell cel d'espectacle. I les plomes, pintades d'un fort vermell però acabades de créixer. Espero amb ànsies la següent tempesta.