Microrrelats aboltra

Fènix: Por a ser lliure

I amb un soroll relaxant les gotes de la tempesta cauen, i cauen, i cauen amb les meves plomes amagades entre la pluja, una que m'empeny amb força cap abaix, però a la vegada, purificadora, amb unes "llàgrimes" que em netejen cada part de l'ànima i deixen enrere aquells dimonis creats per mi que m'atrauen amb força cap a l'abisme, l'únic lloc que podria anomenar hogar. A poc a poc la tempesta marxa, les plomes cauen, i em quedo despullat, fa fred, molt de fred, un fred que em congela les forces, un fred que em diu a cau d'orella que em deixi caure per així abraçar "l'escalfor" d'allà abaix, un fred que em fa replantejar si seguir volant.

Miro adalt, veig tot el que em queda... i em tremolen les ales, fa por, el camí que ve ara és desconegut (més que abans), l'energia: zero a l'esquerra, no veig el final, i la pressió sobre el meu vol em recorda que la caiguda serà cada cop més forta, un impacte tant fort, però tant! Que no em podria aixecar de nou.

A vegades, em pregunto si l'abisme és dins meu o a fora, no ho sé, i no vull apropar-me a la resposta. I per alguna raó que jo desconec, algú, des d'abaix, em saluda amb un somriure hilarant intentant amagar la faceta menys tètrica de totes. Vol veure'm de prop, i em demana que baixi, que l'ajudi a enlairar-se, necessita apoderar-se d'una part de mi, les ales.

El cel és molt bonic si es veu des de la superfície, en canvi, aquí adalt, és un caos: obstacles per tot arreu; el vent, que t'emporta on ell vol anar, canvis de temperatures al nivell de marejar-te el cap, la gravetat, la qual no para de tirar-me cap abaix es queixa, està farta que algú com jo no li faci cas. No es fàcil volar aquí adalt, he de mantindre constantment aquesta força de les meves ales, i dóna por, molta! Saber que el poder del meu vol ve d'aquesta voluntat inquebrantable... més còmode seria deixar-me caure.

"L'obscur" abisme m'atrau al mirar abaix, em demana que em deixi anar i que m'enfonsi d'una vegada per totes en el seu calurós buit del que no podria sortir.
Aquí, al cel, no hi ha res apart del seu fredolic i "bonic" buit que et fa replantejar cap a on volar a cada instant, i ningú t'ho dirà, perquè no hi ha ningú aquí, NINGÚ. Estic sol aquí adalt, amb la tempesta i el fred al meu costat, aquí som lliures justament perquè no tenim cap camí marcat, l'has de marcar tú, i just això és el que fa por, ser el primer en fer-ho, perquè mai podràs saber si el què estàs recorrent et portarà a la meta o a l'infern, mai sabràs cap a on anar, ni si és bona o mala decisió anar contra vent i tempestes. Fa por ser lliure, i això em fa preguntar si val la pena volar, perquè tant esforç? Si potser mai arribaré a on vull arribar, perquè al caure em torno a enlairar? Si aquí adalt fa molt més fred comparat al fons de l'abisme. El buit dins meu s'expandeix al no trobar respostes a aquestes preguntes i aconsegueix que pari de batre les meves ales, que pari de buscar forces en el dolor, la voluntad, i el rumb. Llavors, d'una vegada per totes vaig començar a caure.

Crema i crema i crema, m'estic cremant! La temperatura no para de pujar mentre les ales se'm desintegren, el dolor augmenta, no té final, al igual que l'abisme on m'estic deixant caure. Les cremades aumenten, al igual que el dolor del meu cor al donar-se compte que l'esforç exhaurit per pujar aquí ara s'ha esfumat. I caic, i caic, i caic amb el cos cremant-me però en pau, en pau perquè tard o d'hora podré alliberar-me d'aquesta tenebrosa llibertat.

PUM!

L'impacte ha estat dur, molt dur, tant com per destruir tota la meva pell, les plomes: encarbonitzades, les ales: caigudes. Ara, no tinc forces ni per renéixer, ni per volar, ni per morir...