Microrrelats aboltra

Fènix: L'abisme

Tic-tac tic-tac ṭīç~ťªĉ, he perdut la noció del temps, fins a tal punt de no saber ben ve cada quant és un segon, el temps passa i passa i passa sense adonar-me'n, no m'avisa en cap moment que se m'escapa de les mans... i en tot aquest buit temporal només he emprat una acció: existir.

Les pestanyes em baixen com la cera cercant les profunditats de l'espelma i els batecs del meu cor fan un ritme majestuosament relaxant, la mandra m'apodera la becaina. A més a més, els coixins del meu voltant m'acaricien les ferides rebudes al caure, unes que no em fan gens de mal gràcies al calent clima de l'abisme que fa de pomada al meu cos.
Quan vull dormir, dormo sense preocupar-me si despertar-me o no, a qui li importa? A ningú. Els únics que hi ha aquí a l'abisme són altres caiguts com jo, no ens movem ni fem soroll, només dormim i mengem sense la preocupació de quants granets de sorra han caigut mentre hi érem aquí a baix.

Les hores passen i passen i passen i no he fet res a voluntat perquè l'abisme em consumeix per dintre empoderant-se de les meves energies com la tendresa d'una mare calmant al seu hiperactiu fill, i a canvi de tot això, m'ofereix una majestuosa comoditat, una que et proporciona el llit més reconfortant i els manjars més exquisits de tots, i sobretot, un lloc càlid per existir.
L'abisme no és fosc, és ple de colors, sorolls i estímuls perquè ens entretinguem. L'abisme és plenitud perquè no hi hagi un llenç en blanc per a les nostres idees, perquè no tinguis la capacitat d'imaginar la qual se'ns proporciona quan tot és fosc.
És un calefactor que et manté en vida amb les mínimes necessitats.
És tenir por de mirar al cel per no perdre la ruta per on camines.
És la meva zona de confort.
És llar.

Miro a dalt i a la llunyania, veig d'on vinc, es presencia la tempesta des d'aquí baix, però a l'arribar aquí les gotes s'evaporen per l'escalfor d'aquest buit, i somio, somio en com seria tornar a estar en aquell cel que ara anomeno horitzó; em veig volant entre la frescor de les tempestes, olorant el foc dels llamps destrossant-ho tot i escoltant un silenci descomunal que t'acaricia les oïdes com el buit infinit que mai marxarà. Però així es queda, en un somni, ja que no tinc forces per moure'm, faig el mateix hora sí hora també, sense ordres, però amb patrons, patrons buits fets per mi dels que no penso com seguir, només executar amb el motor del meu instint.
A arribat un punt on no controlo el meu cos: plora sense representar-me i riu quan vol...
A més a més ja no veig la diferència entre estar adormit i despert, on no veig la diferència entre vida i mort, on no em trobo a mi mateix.

Em ve tot donat, que més vull? Què més vull? Què més vull? Què més vull? No tinc forces perquè estic a l'abisme o estic a l'abisme perquè no tinc forces? Tampoc és que necessiti la resposta... QUÈ MÉS VULL?! Si allà a dalt tot és negatiu, que més vull? Si aquí no tinc alts i baixos amb el meu estat mental, que més vull? Hores, dies, segons... no sé quant temps ha passat des que em faig aquesta pregunta, perquè hi soc aquí?, perquè em vaig deixar caure?, perquè volava?, que més vull? Si ho tinc tot! El buit m'omple l'ànima, plorar... riure... ja no sé com coi sentir-me! Què més vull? Què més vul·l?! QūE Mɧ VULL?! Quə? Q? QuE vulł? Qůe méš vull? VULL? mÉs? qûę Məß Vŭłł?! Plorar, riure. Riure, plorar. Plorar, riure. Riure, plorar. Emocions en zig-zag, extremes! Em sacsegen el cor, no paren no paren no paren, NO PAREN! El cor em va a 1000 per hora mentre aquests canvis emocionals xoquen entre si, la velocitat augmenta; Plorar, Riure, Plorar, Riure, Plorar, Riure, Plor, iure, Plor, iure, Plor, iure, Plo, ure, Plo, ure, Plo, ure, Plo, ure, Plo, ure.
Plo(rar) + (Ri)ure = Ploure.
Plou, a l'abisme, plou, i noto una gota freda caure a la meva cremada pell, una! Només una, l'única que ha assolit superar l'escalfor d'aquest lloc. I al contactar amb mi... noto un fred que crema... CREMA! AHHHH, crido amb totes les meves forces, unes que pensava que no tenia fins que aquesta gota ha fet bullir la poca sang que em quedava, és el primer cop que algú fa soroll aquí, a l'abisme, sobtadament, jo. Obro els ulls després d'una eternitat, veig borrós, molta llum entra per la retina, em marejo per molt que no em mogui, de mentres, els coixins pomada fan el seu efecte, i a més a més la calor augmenta perquè torni al meu estat de bressol, però em mantinc ferme abans de tancar els ulls de nou gràcies al maleït dolor que noto a la meva pell, i miro al cel fixament, a la tempesta que encara es veu en la llunyania "què?! M'envies unes gotes perquè me'n recordi com se sent, eh?!" L'hi dic això tot sabent que no està viva i que no m'escoltaria un "ésser" tan suprem, i abans que l'abisme em faci adormir-me de nou, em ronda una pregunta pel cap: Què més vull? I al despertar-me, com una brisa donada pel meu subconscient obtinc la resposta a la meva pregunta.

Vull tornar a sentir aquell fred que em mantenia en vida.

Per ser algú sent ningú, per tindre alguna cosa sense tenir-ne, per sentir-ne alguna cosa enmig del buit infinit, per sentir-me en vida al notar la mort a cau d'orella com a fil d'una sega rampant el meu coll sense ales, perquè les gotes apreciïn la meva existència.

És cert, per molt que vulgui segueixo sense tindre força ni energia, però per alguna cosa haurem de començar, oi? L'essència de la meva voluntat. Que amb el pas del temps i amb la caiguda de milers i milers granets de sorra fa renéixer la primera ploma, una totalment contrària als ideals de l'abisme:
silenciosa,
i fosca.