Premi Llibresebrencs 2022

CATEGORIA D - UNA VIDA DEL SEGLE XX

Trinitari Fabregat Chimeno va nàixer a Alcanar el 1912. A l'escola va demostrar ser un xiquet espavilat i mossèn Froilan Beltrán va aconsellar la seua família que l'enviessen a estudiar al Seminari de Tortosa. A la seua família no li anava bé i el van posar a treballar a la botiga de teixits que Enrique de Cèsar tenia al carrer Felip Pedrell.

El 1924, quan tenia 12 anys va participar a una estrambòtica excursió. 12 persones van sortir en carro des de les Cases d'Alcanar a les 3 del matí, seguint el camí del Llop, amb el propòsit de fer una paella a la font del Teix, que ja mira el terme d'Ulldecona i es pot veure Amposta i Tortosa i el Massís dels Ports. Segurament aquesta visió va contribuir a l'estima del territori que des de la Torreta podem arribar a veure les terres del Regne. El capità moral d'aquella expedició va ser Manuel Gibert Miret, una persona amb inclinacions literàries i de formació economista aplicat a la premsa. Santiago Rusiñol li va fer el pròleg al seu llibre Estampes mallorquines.

Va ser una època marcada culturalment per la revista Terra nostra que va servir a Trinitari com a formació i per a construir el seu enyor. Com altres jóvens va decidir anar a Barcelona. L'acompanyà el seu amic Antoni Colell, van anar atrets per l'Exposició Universal de 1929.

Allí els va rebre el pintor d'Alcanar Antonio Gimeno que els va presentar una ciutat dinàmica i plena de vida. Ells van quedar enlluernats per l'atractiu i bellesa d'aquella Barcelona emprenedora i dinàmica. Rica, per a alguns; per a uns altres, dura i de supervivència, quan "la bossa no sona".

Van començar a treballar en una botiga de teixits de Barcelona, al carrer Aribau. Tenien tan pocs recursos econòmics que van dormir durant una temporada sobre el taulell de la botiga.

Trinitari, que tenia 17 anys, encara era jove i vitalista. Li agradava anar de festa però, com tenia inquietuds intel•lectuals, freqüentava també la biblioteca. Li encantava llegir. Es va afiliar al Sindicat Mercantil, una filial de la CNT. Va escriure alguns articles en la revista La nostra bandera, un d'ells es titulava "El que no som".

Ell va viure l'efervescència cultural i política republicana i quan es va produir la revolta de Franco es va apuntar a l'Escola de l'Exèrcit i va obtenir la graduació de Comandant.

Trinitari i el seu germà van participar en la batalla de Valadredo, del dia 22 al 24 de juliol l'any 1938, quan, de sobte, van anar greument ferits, per una bala de l'altre camp de batalla. Els van portar immediatament a la infermeria on els van atendre, ja que per la gravetat de les seves ferides haurien pogut morir ràpidament.

Quan va acabar la guerra, en la qual l'exèrcit republicà va ser vençut, va ser traslladat a un camp de refugiats. Les condicions de vida van ser dures, ja que el tracte cap a aquestes persones era inhumà. Els tractaven pitjor que als animals. Trinitari, quan estava en el primer camp de refugiats, després d'estar en infermeria i arribar allí, va tenir por que les seues ferides poguessen infectar-se i morir d'alguna malaltia o bé perdre una extremitat per això i la poca higiene que es podia aconseguir.

En el camí de l'exili, com hem dit, va passar per diversos camps de refugiats, va conèixer històries d'altres llocs, versions i fets diferents mai comptats, punts de vista i la raó per la qual van lluitar i en quines guerres anteriors van estar lluitant.

Per a ell, cada camp en el qual va estar, cada persona que va conèixer, va ser com la seva segona gran família, germans de lluita i de pensament.

Es va casar amb Odette el 1945, després de l'alliberament de França. Odette era una dolça infermera, 12 anys més jove que ell, a la qual havia conegut en el vaixell hospital Providence que estava ancorat davant de la costa de Marsella. L'amuntegament que va arribar a haver-hi en el vaixell va aconsellar que alguns dels ferits fossin traslladats al castell de Leenhardt, en Le Grand du Roi.

Van tenir la seua primera criatura, un xiqueta, que va ser batejada amb el nom de Montserrat. Frédéric el seu segon fill va néixer el 25 d'octubre de 1959.

Quant a Hervé no sabem quan va néixer perquè es va suïcidar i en la seva última voluntat va expressar que volia ser incinerat i, per tant, les seves dades de naixement i mort, de moment, ens resulten desconeguts.

Odette sempre deia que el seu tercer fill era el més entremaliat, amb la qual cosa, Trinitari no estava d'acord, ja que ell creia que Monserrat sempre va ser la més rebel.

Trinitari i la seua família van viure en Lorient, a la Bretanya francesa, en Fresnes i París.

En els anys 60, el règim franquista s'havia suavitzat una mica, va ser l'època del boom turístic i econòmic. Trinitari va decidir, amb la seua família, no anar directament a Alcanar, la rancúnia de la guerra encara perdurava. El seu amic Colell havia decidit comprar-se un xalet a Torredembarra, i la família Fabregat-Vienne va fer el mateix.

Durant el seu estiueig a Espanya passaven una setmana a Alcanar, sobretot, per a veure la família i resoldre qüestions de les propietats. Es va posar a escriure una novel•la que recollia les seues vivències al poble d'Alcanar, pel qual sentia una gran enyorança. La va acabar el 31 d'agost de 1964. La novel•la la va publicar l'editor barceloní Dalmau l'any següent i es titulava Jardins ignorats. En ella expressava l'enyorança per la seua infantesa i el seu poble, Alcanar.

El 1978 va visitar l'escola d'Alcanar (no sense polèmica) i se li dedicà la Nit Popular Canareva. Es va editar el seu Recull de poesies 1939-1978.

El 9 d'octubre de 1994 moria en París i era enterrat al cementeri de Montparnasse, a 1,5 km. del seu domicili familiar al Boulevard Brune.

Després vingueren altres reconeixements: la biblioteca d'Alcanar porta el seu nom, se li van dedicar jornades d'estudi, excursions, rutes, però moltes persones no saben qui va ser, ni els dolors de la guerra i de l'exili ni de les tragèdies familiars que va sofrir.