Premi Llibresebrencs 2022

CATEGORIA B - POT ESTAR LA MORT ENAMORADA DE LA VIDA?

Pot estar la mort enamorada de la vida? I si ho estan les dues?

Se sol relacionar socialment la idea de la mort (allò que és dolent per naturalesa) amb una pèrdua increïblement gran, no només per qui la sofreix, sinó que per tots els del seu voltant. Se li atorga una imatge fúnebre, ja que en el "cristianisme" (parlant en l'àmbit dels països del present que són històricament cristians) es relaciona popularment a la mort com un càstig per qui la sofreix, puix que simbolitza el final de la vida (allò que és bo per naturalesa). Hi ha una antítesi entre aquests dos termes i, per això, podria resultar molt contradictòria la idea de dir que l'una està enamorada de l'altra o que les dues ho estiguin entre si, però realment no ho és tant contradictòria la idea.

La mort és allò que et pren la vida (en la perspectiva social) i ¿per quin motiu aparent ens podria prendre aquesta la vida si no la vol pas? I si la vida no li correspon, com és que aquesta se'ns en va sense dubtar-ho, aquesta a la mínima que pot pren l'oportunitat; s'escapa i ens abandona.

Des de la perspectiva social aquests mantindrien una relació "molt sana i saludable", ja que com a la Bella i la Bèstia, la vida (la que seria la Bella en aquesta metàfora) espera pacientment la mort (esdevindria com la Bèstia en aquest cas) i l'estima tot i els seus defectes aparents. Tòpic molt comú a l'hora de presentar una relació heterosexual, on la dona espera pacientment l'home, que socialment es comporta d'una manera qüestionable, però amb ella és molt bo i quan es comença a comportar d'igual manera amb ella que amb la gent de l'exterior se sorprèn.

Dient això; creus que la mort quan es pren la nostra vida no fas més que ofegar-la igual que els homes d'aquests tipus de relacions maten les seves dones? Doncs no ho crec la veritat, i llavors em qüestionaríeu, per què? Molt simple, no veig tan contràries ni tan apegades als papers que he descrit abans a les dues entitats personificades. No veig la mort com una villana, ni a la vida com una pobra víctima, ni la mort és tan dolenta ni la vida tan bona, no tot és blanc o negre, al mig hi ha un espectre de colors i entre aquests, el gris.

No sé en quin moment socialment s'ha decidit que la mort anava vestida de verd (villana), al nivell de crear un temor general a aquesta. Tornant a la justificació cristiana d'aquest temor, és més aviat falsa aquesta mateixa, ja que realment no hi ha pas cap cosa més cristiana que l'acceptació de la mort i és que no només esdevé a la religió cristiana, sinó que la majoria de les religions tenen la seva base en això, no només en l'acceptació sinó que també en la preparació per a aquesta.

Llavors ¿quin factor social ha popularitzat aquest temor general? Veig versemblant el fet que un ésser tan dèbil mentalment com ho és l'humà hagi desenvolupat un temor a una cosa tan racional com és el seu propi final, cosa que ve prescrita ja des de l'inici. !Qualsevol cosa que puja per naturalesa ha de baixar, d'igual manera qualsevol cosa que neix té com a final la mort. No importa quin sigui el seu cicle vital, des del dia que dura la vida d'una mosca o els noranta anys de mitjana que pot viure un humà fins als més de cent anys que pot viure una tortuga. No importa quants anys hagis viscut, ja que finalment esdevindrà la teva mort, el teu final, és predestinat i passa sense poder tu escapar. La mort sense dubtar-ho cap moment et llevarà la vida de les teves mans i se la prendrà per viure el seu amor.

I la vida, aquesta que diuen que perdre-la esdevé increïblement dolent, però qui ens ha dit a nosaltres que aquesta és tan bona i mereix tanta veneració. Se'ns ensenya des de ben petits a mirar als dos costats de la carretera abans de creuar per por a morir, però trobo que és molt pitjor que m'atropelli un cotxe i acabar greument ferida i encara seguir viva que no pas que ho faci i acabar morta. Se li dona un valor increïble a la vida que no veig que li correspongui a tant gran mesura.

De nou el motiu d'aquesta creença esdevé en la religió (com és costum). Déu t'ha donat el teu cos i la teva vida, i l'has de cuidar i venerar, ja que és el gran tresor regalat, i li has de tornar tal com aquest te l'ha donat (com has vingut al món) com diria qualsevol religiós. Però molts cops la vida mateixa es fa un infern, no tothom té la sort de tenir una vida digna i menys encara de tenir salut, i, tot i això, hi ha persones que estan en contra de remeis com els que són l'eutanàsia, i des d'aquí em qüestiono: ¿en quin moment hem passat no només a no deixar la natura fer la selecció natural (ja que per sort tenim medicines el dia d'avui), sinó que a més a més llevar-li el dret que pertany a una persona amb una malaltia terminal de morir, cosa que ella anhela amb tot el seu cor, em sembla un acte purament egoista perquè el que pretens amb això és bàsicament gaudir més de la companyia d'aquesta persona, i no, no ho fas per ella, perquè no és pas racional, ho fas, ja que no tens la capacitat de desprendre't de la seva companyia i prou. I amb això no vull pas dir que hem de deixar simplement morir aquelles persones, simplement dic que cal donar-li el dret que els hi pertany a morir, ja que és un dret igual que ho és el dret natural a la vida, però al fer aquesta afirmació, també afirmes el dret a la mort, puix que una no pot existir sense l'altra (estan enamorades). Si has mort, has hagut de viure primer i d'igual manera si vius, estigues segur que moriràs sense cap dubte, no pot existir l'una sense l'altra.