Premi Llibresebrencs 2022

CATEGORIA D - EL CINQUÈ

El cinquè.., quart.., tercer.. Torno a provar sort, aquest cop a la inversa, de forma ascendent. Primer..., segon.., tercer..., novè... Res. Tot continua igual. Em començo a mostrar neguitós pres pels nervis que la situació provoca. M'apropo la mà fins la butxaca interior de l'americana on deso el meu Iphone de darrera generació a veure si el bo d'Steve va pensar en mi, encara que fos com la seva obra pòstuma. «Fantàstic, ni gota de bateria!». M'ho hauria d'haver advertit el malparit del meu antic cap el dia en què me'l va regalar pels vint-i-cinc anys de servei dedicats a l'empresa «aquí tens el teu premi per tanta fidelitat, però compte!, el dia que més el necessitis et farà la guitza i et deixarà tirat com l'amo que abandona a la seva sort aquell cadell perquè n'estava fart de treure'l cada dia a pixar». Clar, aquest hauria estat tot un detall per part seva a no ser perquè just trenta dies després m'acomiadaven per un suposat baix rendiment. «Baix rendiment!», vaig exclamar mentre li maleïa els ossos. Si qualsevol dels nous col·legiats i fills de papà que entraven a treballar al bufet m'haurien de fer relluir les sabates amb la seva llengua per cada minut del meu temps que dedicava a il·luminar-los el seu camí! Però ells, en lloc d'ajupir-se i fer els honors a les meves Santoni de quatre-cents euros que calçava habitualment, es dedicaven a acudir al director del bufet per escopir verí a les meves esquenes difamant quantes bajanades es podien inventar sobre mi, mentre feien relliscar plegats les soles de goma per la pista d'squash del gym. «Cardenal Santa Cruz?, seran imbècils! Sempre s'equivocaven de Cardenal!» L'ampolla que desava al calaix de la meva taula era de Mendoza, Cardenal Mendoza. Hi havia una diferència considerable de preu entre una i altra marca, encara que totes dues coincidissin amb el títol clerical.

Els dits obeeixen novament l'impuls d'adrenalina que li proporciona el meu cervell i comencen a pitjar, aquest cop un a un, tots els maleïts botons de l'ascensor. Però la puta porta continua segellada, una meitat contra l'altra, com el petó més llarg del món. Però a quin coi de sonat amb fòbia a la claustrofòbia se li acut agafar un ascensor en un edifici de nou plantes un divendres a les set del vespre, quan qui més qui menys fa mans i mànigues per fotre el camp de cap de setmana a la que pot?

La resposta és senzilla. Tot va començar fa tot just deu dies, quan em van donar la puntada de peu més gran que m'han donat mai i em van acomiadar de l'empresa on m'havia dedicat en cos i ànima tota la meva vida. Encara recordo com si fos avui aquelles paraules que em va dedicar el Sr. Borràs, el meu mentor i pare del malparit que m'ha acomiadat ara. «Jaume, tu faràs carrera en aquesta firma, creu-me. Arribaràs tant lluny com et proposis». Lluny?, home, no sé si amb això de lluny es referia als tres o quatre carrers de distància en què em trobava just ara, tancat dins l'ascensor de l'edifici on hi han les oficines de la competència del bufet Borràs, on treballava fins ara. Bon dia havia escollit per portar el meu currículum vitae. «Serà cosa del Karma, ves a saber», vaig pensar just abans de que em ragés galta avall la primera gota de suor.

Tot seguit em vaig deixar caure al terra deixant que les meves natges tastessin la fina moqueta d'aquell forat acerat. «Jaume, fes servir aquella ment privilegiada que Déu nostre senyor et va regalar i pensa». Divendres al vespre. Tothom ha marxat ja de cap de setmana. Qui més qui menys, l'endemà els espera una jornada gastronòmica fantàstica amb calçots botifarra i porronet de vi inclòs, o això o assistir a aquells emocionants partits de bàsquet de la canalla per acabar perdent de trenta o quaranta punts, i què més dona, si al final sempre acaben per felicitar al seu marrec per haver fet una cistella. Una punyetera cistella! Però tant se val, quan no esperes que el teu fill sigui el Michael Jordan del segle XXI? Llavors la més discreta actuació es fa memorable. Té sentit. «El personal de neteja!», vaig pensar. És clar, era del tot lògic. Just en el moment en què es buidaven les oficines era el moment en què la dona o home de torn de la neteja fes la seva feina i comencés a buidar les desenes de papereres que hi havia per sota les taules, pas previ a recórrer les desenes de metres i metres de passadissos amb la fregadora i el seu corresponent cubell d'aigua escumosa. Concretament, em venia al cap la típica senyora de color i cul gros que sempre sortia a les pelis i que anava netejant escoltant música a tot drap amb els auriculars posats tot cantant, bé, més aviat esglaiant-se amb el seu tema preferit, però sempre acompanyant-se de bruscs moviments amb els malucs. Així que tot seguit em vaig creuar de cames i vaig esperar pacientment que la dama dels passadissos em vingués a rescatar amb la seva fregadora màgica. Quan de sobte... «horror! Com porti els auriculars i el volum de la música com si no hi hagués un demà no em sentirà pas!», així que immediatament vaig decidir canviar la meva imatge ingerida de senyora de color amb cul gros i música estrident per una adorable iaia cremant els seus darrers dies de pre-jubilació fent allò que sempre havia fet i que feia tant i tant bé. Passejar les desenes de metres de passadís amb el seu vell carret ple d'ampolles de detergent i poals per fer relluir tot el que l'envoltava com si fos el primer dia. Quina imatge més bucòlica. «Això sí», vaig pensar mentre m'omplia el rostre amb un somriure angelical.