Premi Llibresebrencs 2022

CATEGORIA D - L'INFERN A LA TERRA

Estic molt cansada, em pesen les parpelles i el cap sembla que em vagi a explotar però no puc dormir de cap manera. Estic arraulida en un racó del refugi. Tinc una buidor dins meu inexplicable. Sembla que l'ànima m'hagi desaparegut i només quedin la pell i els ossos d'aquella dona i mare que un dia vaig ser. La ment em juga males passades i s'ha convertit en la meva pitjor enemiga. Cada cop que intento tancar els ulls veig la cara de la meva petita Alina enmig de tot aquell munt de runes i descontrol. El propi infern a la Terra. Llavors la pressió que sento al pit s'intensifica, cada cop més, sense compassió i m'ofega. No puc evitar tornar a plorar per intentar alliberar una mica el dolor. No puc explicar amb paraules que se sent quan t'arravaten el que més estimes en aquesta vida, un fill. Quan t'ensorren tot el teu món, sense motiu, sense justificació. Les paraules es queden curtes per explicar la ràbia, l'odi i la impotència que sento cada dia, cada minut i cada segon. No puc tornar a recuperar a la meva petita, no puc tornar a veure a la meva família reunida, rient i gaudint dels dinars de diumenge. No puc tornar a besar els llavis del meu marit perquè no sé si està viu. No puc abraçar la meva filla i fer-li un petó abans d'anar a dormir perquè ja no hi és. No puc tornar a ser la mateixa. No puc.

Quantes famílies i quantes mares i pares hi haurà com jo sofrint aquest calvari, plorant pels seus familiars desapareguts o morts. Jo no tornaré a ser la mateixa però vull donar veu al silenci, a la crua realitat, a totes aquelles mares que, com jo, ploren desconsolades i busquen escapar de l'infern d'Ucraïna. Que la meva historia ressoni per tot arreu i que arribi a les persones indicades per aturar aquesta barbàrie.

El meu marit ja feia dies que havia marxat al front amb l'exercit i la meva filla i jo estàvem esperant que uns amics de Romania ens vinguessin a ajudar. Ens quedaríem amb ells mentre durés la guerra. La vida s'havia tornat insuportable. La por envaïa tots els nostres dies i els sorolls eixordadors dels míssils i de les bombes a diari eren un malson. Havíem de marxar d'allà com fos. No podia creure que, el que estàvem vivint, fos real. Com podia ser, com podia estar passant, com era que ningú feia res al respecte ni es responsabilitzes d'aquesta horrorosa guerra. No entenia perquè ningú parava els peus a tota aquella bogeria. El so estrepitós d'un míssil em va fer tornar a la realitat.

Ràpid Alina, no hi ha temps! Agafa la motxilla i la nina i marxem. No podem esperar més, hem de sortir de casa abans no sigui massa tard. Tenia molta por, no sabia que fer però estava clar que quedar-nos a casa era perillós. Vaig agafar la mà de l'Alina i vam baixar corrent les escales fins al portal. Els carrers feien por, hi havia runes per tot arreu, cotxes abandonats i gent civil descontrolada corrent amunt i avall intentant escapar d'aquell bàratre. Molts dels edificis estaven destruïts i amb forats causats pels impactes dels projectils. Era com estar vivint en una pel•lícula, però sabent que tot allò era real. Vaig mirar a la meva filla als ulls i, amb tota la serenitat que vaig poder transmetre li vaig dir que no es separés de mi i ,que a partir d'ara, havíem de córrer molt per arribar a un camí. El camí que ens portaria a estar més prop dels nostres amics. Ella em va mirar espantada amb aquells bonics ulls blaus i em va fer que sí amb el cap.

Vam sortir del portal i vam començar a córrer. El so d'un avió de guerra ens va fer aturar i amagar-nos darrera d'un contenidor a esperar que passés l'impacte. Vam tornar a córrer, aquest cop més ràpid. De sobte, el so d'un míssil va fer que aixequéssim el cap i miréssim cap al cel, però era massa tard, l'impacte va explotar molt a prop nostre i tot de pedres, vidres i altres objectes van esclatar enfurismats.

Alguna cosa va impactar contra nosaltres i només recordo que vaig intentar protegir l'Alina i vaig caure a terra.

Minuts després, vaig obrir els ulls. Intentava aixecar-me a les palpentes i posar-me dreta, però no podia. Tenia un xiulit constant a les orelles, estava gairebé sorda, sentia els sorolls distorsionats, a la llunyania. Vaig adonar-me que tenia una ferida bastant greu a la cama però la meva prioritat era veure on i com estava la meva filla. Vaig mirar al meu voltant, no la veia. El pànic em va atrapar. Vaig incorporar-me com vaig poder, coixejant, i vaig començar a cridar-la. El xiulit de les orelles no cessava. Vaig girar-me i vaig veure que un senyor aparentment d'uns setanta anys, estava mirant-me fixament. Tenia la cara plena de sang i es subjectava el braç dret que semblava trencat. Aquella mirada em va provocar una esgarrifança per tot el cos. Amb el cap va indicar-me que mirés cap a l'esquerra. I allí, enmig d'aquella guerra, es va aturar el món.