Premi Llibresebrencs 2022

CATEGORIA A - LA GUERRA DEL CAMÍ

Aquest llarg camí em ve de sorpresa, sense saber ni entendre res, ni sé què he de fer, no sé on i quan serà la fi del meu trajecte. És tot un món nou per descobrir i per investigar, encara que no sé el que passarà. Hi ha una força què em fa observar i mirar el meu entorn per moltes pors que pugui tenir, però en algun lloc sento certa intriga i apassionament per saber-ho tot. Estic encuriosida.

Però poc a poc, molt lentament, vaig superant totes les pedres i els obstacles difícils que em posa algú que desconec. Algú que en un principi em pensava que em volia fer mal, però amb el temps me n' adono que aquest algú no em vol cap tipus de perversitat, sinó que vol que aprengui dels meus constants erros, per tal que en un futur les coses em vagin molt millor i pugui caminar amb passes més fermes i segures.

Hi ha pedres grans i altres que semblen gegantines. Abruptes roques que em costen molt de superar i que realment són difícils d'esquivar, però hi ha cops que no les puc vorejar i m'acabo estavellant contra elles. N'hi ha altres que són més menudes, aquestes ja ni les miro, he de passar de llarg. Però a vegades, aquestes pedres tan petites són les realment importants i no se'ls dóna la importància merescuda. Aquestes són les que a la llarga et poden arribar a fer perdre el nord i fer-te desviar del camí.

Això sí, cada cop sé més coses sobre aquest sender, el començo a conèixer i m'agrada. Però de què em serveix saber més coses i que em sedueixi tant, si sé que algun dia, no sé si proper o llunyà, tot s'acabarà? De què m'haurà servit esforçar-me tant?

Bé, tant se val això, el que importa és viure el present i no pensar en el futur ni tampoc en el passat. Les coses viscudes no s'han d'oblidar, però tampoc ens han de fer perdre el son. I pel que fa a les que vindran, aquestes no les hem d'avançar, cada cosa té el seu moment i requereix del seu temps. Emperò sí, per poc que ens agradin els paranys que ens depari la vida, quan aquests arribin, els hem d'afrontar amb el cap ben alt.

De recompenses n'hi rebo poques, però ja em serveix la satisfacció de poder tirar endavant, d'enfrontar-me a les meves pors i poder-les superar, això és el més gratificant i el que realment m'omple. Crec que la vida és una lluita constant, la qual en tot moment estem en combat permanent. Hi ha batalles que les guanyem però n'hi ha d'altres que les acabem perdent, ja sigui perquè ens hem enfadat amb un amic o perquè trobem a faltar algun ésser estimat. El que realment importa a la fi és que per moltes batalles que perdem, finalment puguem sortir victoriosos de la guerra final de la vida.

En tot moment hem d'estar preparats per no deixar que les pedres ens acabin sepultant. Som nosaltres els que hem de vèncer la difícil guerra, qui devem trepitjar les pedres i aixafar els obstacles. Hem de ser autosuficients per poder decidir el nostre propi camí.

No necessito que ningú em digui les coses que faig correctament, encara que a tothom ens agrada que ens tirin floretes de tant en tant. En canvi, sí necessito que em diguin les coses que faig malament perquè així en puc aprendre, i la lliçó em serveix per no tornar a cometre els mateixos errors, malgrat que la creença popular ens recordi un cop darrere un altre, que l'ésser humà és l'únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra. Ara bé, la saviesa popular és tan sàvia que malgrat estar avisats, un cop rere un altre tornem a cometre el mateix error i tornem a ensopegar amb el mateix parany. Segurament aquest cop fins i tot ens fem més mal que el primer. Un altre error que sovint comentem és que no volem escoltar a la gent que ens diu allò que fem malament, senzillament perquè a ningú li agrada que li diguin el que no fa correctament. Sempre preferim que ens felicitin, malgrat hi ha vegades que no ens ho mereixem.

Jo sí que vull saber les meves coses negatives, una altra cosa és que en algun moment no les vulgui veure. A vegades, també em passa que veig moltes coses en mi positives que no em deixen veure els meus erros comesos, és mes fàcil veure els errors a les altres persones que a nosaltres mateixos. Suposo que li deu passar a tothom... També s'ha de dir que normalment la gent comenta més els defectes de la resta que no pas les seves virtuts.

Un camí sense pedres, fulles ni arrels no tindria cap tipus de sentit, no ens caldria esforçar per res ni motivar-nos perquè les coses ens sortissin bé o molt bé. L'arbre de la vida deixaria de tenir cap mena de valor i resultaria tan fals com irreal. Que les coses surtin bé no vol dir perfectes, la perfecció no existeix, tot es pot millorar i que surtin malament significa que les hem de repetir un altre cop per tal de millorar-les. Però arriba un moment que ja no ho podrem tornar a fer, serà massa tard i ja se'ns hauran acabat les oportunitats que ens ha donat la vida.

Algú va dir un dia que "no s'equivoca l'ocell que assajant el seu primer vol cau a terra, s'equivoca el què per por a caure renuncia a volar per la seguretat del niu".

A vegades, quan ens diuen que fem alguna cosa preferim no fer-la, simplement perquè en aquell moment no en tenim ganes, o per por a equivocar-nos i ho deixem per més endavant. Però quan arriba el dia que finalment ens decidim a dur-la a terme, ens adonem que ja és massa tard i ja no podem fer-ho. Tot perquè en aquell moment no vam voler donar el pas i vam preferir el confort del niu. És llavors quan pensem, "la propera vegada faré cas, i ho faré a la primera"; i llavors passa que la propera vegada ens torna a passar el mateix que l'anterior.

L'únic que sí que tinc clar és que vull caminar, ensopegar i caure moltes vegades, això voldrà dir que encara no he arribat a la fi del meu camí.