Premi Llibresebrencs 2022

CATEGORIA D - ALTER EGO

El meu nom és Leo i tinc dinou anys. Soc un noi d'origen pakistanès nascut a Catalunya però, tot i la meva joventut, he viscut una infantesa repleta d'infortunis que he hagut de superar per a ser qui soc actualment.

Vaig néixer un dia plujós de primavera a Barcelona. Els meus pares van decidir posar-me el nom de Zainab, que significa planta aromàtica, perquè la meva arribada al món va ser com una alenada de dolces fragàncies a les seves vides.

Malgrat haver nascut nena, d'ençà què vaig tenir ús de raó, alguna cosa dins meu m'empenyia, de forma completament natural, a sentir-me un nen. Amb el pas del temps vaig arribar a la conclusió de que al néixer s'havia produït un error biològic i per això jo era un nen, però amb vulva enlloc de penis. A mesura que em feia gran es reafirmava més el meu sentiment masculí i per aquesta raó cada cop necessitava més ser reconegut i acceptat com a tal.

Vaig tenir la sort d'estudiar en una escola on els mestres, des del primer moment, em van mostrar el seu suport i empatia. Quan la senyoreta Marta es va creuar a la meva vida, la meva situació personal va experimentar un canvi de cent vuitanta graus. Es tractava d'una mestra comprensiva, propera i tolerant que es desvivia en cos i ànima per ajudar els alumnes. Conèixer-la va ser com un bàlsam que em va permetre alleujar els turments i les cabòries que feia anys m'estaven martiritzant en silenci. Gràcies a la seva implicació i recolzament, vaig ser capaç de treure el coratge i la valentia per tal de fer el pas necessari d'explicar què em succeïa.

No obstant això, no tot va ser bufar i fer ampolles. D'ençà que la mare s'havia reunit amb la Marta per parlar del tema, l'actitud dels meus pares va canviar de debò. Es van enfadar molt i estaven molt disgustats i decebuts amb mi. Provenien d'una família pakistanesa tradicional amb uns costums i unes creences molt conservadores. De cap manera podien admetre el fet de tenir un fill transsexual. Així doncs, tenien clar que farien qualsevol cosa que estès a les seves mans per revertir el que consideraven una deshonrosa i immoral situació.

Per aquest motiu, en acabar el curs i per sorpresa, el meu pare ens va comunicar que passaríem l'estiu al Pakistan. Feia molts anys que no hi anàvem i a mi em va resultar força estranya aquella improvisada decisió de visitar la família.

3

Els oncles i els avis vivien a Haripur, una ciutat situada a una província de la frontera del nord-oest, a 65 km d'Islamabad i 35 km d'Abbottabad, en un altiplà a la vora del riu Dor. Es tractava d'una família fortament arrelada als preceptes de l'islam i als costums i forma de vida regionals.

Quan vam arribar al Pakistan, vaig entendre el per què d'aquell improvisat viatge. El pare em volia mostrar en primera persona la deshumanitzada realitat que vivien algunes nenes d'aquell remot indret, les quals amb tretze o catorze anys eren obligades a casar-se per satisfer els desigs de la seves famílies. El pare s'havia proposat persuadir-me de la idea de que jo volgués ser un nen i no escatimaria esforços per aconseguir el seu propòsit. Si la situació no es redreçava, fins i tot estava disposat a deixar-me definitivament amb els avis. Així doncs, vaig intentar suavitzar la situació i dissimular les meves vertaderes intencions futures, perquè no podia permetre hipotecar el meu futur i en definitiva la meva vida vivint en un país que no era el meu i amb el qual no sentia cap lligam emocional. Jo havia viscut tota la meva vida a Barcelona i sabia que la situació a Catalunya era molt diferent a la del Pakistan.

Un cop a Catalunya, tindria per davant la difícil tasca de convèncer els meus pares sobre quina era la meva vertadera identitat sexual. Seria una labor llarga i feixuga, perquè existien molts prejudicis a superar, però sabia que eren moltes les entitats i els professionals que treballaven per assessorar i orientar les persones que com jo estaven vivint aquest tipus de situació.

La Marta m'havia ensenyat a ser constant i no defallir. Sempre m'animava a lluitar per fer realitat els meus somnis. Arribaria el dia en què les persones serien més tolerants i es trencarien els estereotips i els prejudicis sobre la identitat de gènere. Gràcies a ella i a la implicació de l'escola havia entès que tots tenim dret a ser i viure com vulguem, perquè les diferències ens enriqueixen i el respecte ens fa millors persones. Sabia que el camí no seria fàcil, però em calia ser valerós i fort per a quan arribés el moment oportú, materialitzar allò que sempre havia anhelat.

No obstant això, tard o d'hora estava decidit a fer el trànsit de nena a nen, perquè era el que el meu cos em demanava i em feia feliç.

Jo només desitjava ser reconegut com el que realment era: un noi que bategava amb el cor de Leo Shazad.