Premi Llibresebrencs.org 2018

Categoria D- ROIG O BLAU

- Goig o blau Papa? Paaapa, goig o blau? – Em va dir mentre m'estirava de la màniga.

- Roig Andrea, sempre roig ja ho saps.

- Me poses el llaç goig papa?

- Sí princeseta, dona't la volta que et faig una trena.

Andrea es va girar al moment just per no veure una llàgrima rodolant per la meva galta, tota seguida d'altres llàgrimes que corrien per atrapar la primera. La trena em va quedar un desastre, i el llaç deixava molt per desitjar, però almenys l'Andrea no m'havia vist plorar.

Faltava un dia per l'aniversari de la mort de Marta, la meva Marta. Tot el que sóc, o era, va ser gràcies a ella; una dona carregada de vitalitat, d'energia, d'entusiasme i d'amor per tots els que l'envoltaven, fins que va arribar un càncer letal que la va consumir en poc més de dos mesos. La Marta va lluitar dignament contra la malaltia fins al final, sense perdre l'alegria, ni l'esperança i molt menys el somriure que la caracteritzava. 'Jo marxo, però part de mi queda en tu i sé que continuaràs sent tan bon pare com fins ara. Us estimo moltíssim', aquestes van ser les seves últimes paraules.

La Marta va entrar a la meva vida quan jo tenia només 20 anys i la va transformar de dalt a baix. Ella i només ella em va arrossegar per deixar de tocar terra, per saltar del niu deixant enrere totes les comoditats i la protecció dels pares. Vaig renunciar a la feina al taller del pare on em pagaven una misèria amb el xantatge emocional del 'Pol, no et queixis del sou que algun dia tot això serà teu'.

- Papa, demà li poltarem flos a la mama?

- Sí carinyet, demà li portarem un ram de flors. Quines flors li comprarem, roses o liris?

- De quin color zon els lidis papa?

- De color blau.

- Les goses papa. Goig, semple goig.

L'Andrea i jo havíem heretat de la Marta la predilecció pel color roig; el color del foc, de l'energia, de la passió que transmetia en tot el que feia a la seva vida, ja fos amb la família, amb els amics o a la feina. Feia les coses amb entusiasme i aconseguia contagiar d'energia positiva a la gent del voltant. Com quan va exposar per primera vegada un col·lecció de fotografies d'animals en perill d'extinció i ens va convèncer a tots per anar al còctel d'inauguració disfressats d'animals salvatges; o fins i tot el dia de la nostra boda que ens va sorprendre a tots amb un vestit espectacularment curt i d'un color roig intens; mai l'havia vist tant radiant com aquell dia. Ningú s'ensumava que el vestit taparia menys del que ensenyava, ni que amb el color trencaria tots els protocols.

- Andrea, agafa la motxilla i anem que faràs tard un altre cop al cole.

- Ja l'agafo papa. Teztà zonant el mòbil – l'Andrea em va donar el telèfon.

- Digues Manel.

- Pol, on pares? Vine cagant llets a la comissaria.

- Tranqui home, estic a casa encara. Deixo a l'Andrea al cole i vaig cap allà.

- No tio, tenim un codi 3-14, deixa a l'Andrea amb algun veí i mentre envio una patrulla per recollir-te, arribaràs abans – i em va penjar el telèfon.

La sang se'm va gelar a l'instant i em va costar molt moure les cames per caminar fins a la porta i agafar la mà de l'Andrea.

Portava vuit anys al cos de Mossos d'Esquadra, els primers set a la unitat de Trànsit, fins que el meu sergent em va recomanar canviar de secció: "Sé pel que estàs passant Pol, és molt dur perdre a la dona, però ara mateix ets un perill per tu i per als teus companys". Vaig captar el missatge i em vaig presentar a les proves per entrar als TEDAX-NRBQ. Vaig quedar el primer del procés de selecció tot i tenir l'estat d'ànim sota terra, no sé si pensar que va ser per les meves habilitats manuals i coneixements d'electrònica, o bé pel baix nivell de la resta d'aspirants.

Davant la porta de la Margarida, l'Andrea em va fer una abraçada de koala i em va donar un petó sorollós:

"ets el millor papa del món, t'estimo. I lecolda que demà poltarem flos a la mama".

En sortir al carrer em vaig trobar un dels dies més lletjos de la meva vida; plovia com si s'anés a acabar el mon i uns núvols fosquíssims i carregats d'aigua i llamps sobrevolaven les teulades. El cotxe patrulla estava aparcat en doble fila amb els llums blaus encesos.

- Avís de bomba a l'Hospital Sagrat Cor. Han trobat un artefacte molt sospitós al soterrani amb un temporitzador al que li queden 35 minuts – em va dir un dels companys.

- Collons, havia de ser el mateix hospital on va passar l'últim mes de vida la Marta. Puta Merda!!! Per què em criden a mi si només porto 6 mesos al TEDAX?

- Marc té permís de paternitat, Ferran de vacances a Vietnam, Jose de baixa que es va trencar el peu i a Manel no l'hem localitzat, té el mòbil apagat. Només quedes tu.

Anàvem per la diagonal a tota òstia quan se'ns van incorporar quatre motoristes al davant que anaven obrint pas com si fossin una comitiva presidencial fugint d'uns situació hostil. Vam creuar Barcelona en un tres i no res i quan me'n vaig voler adonar estava davant l'Hospital Sagrat Cor i tenia dos companys posant-me l'equip de desactivació mentre el Comissari General, al qual no havia vist abans, m'informava:

- No s'ha pogut desallotjar tot l'Hospital per la quantitat de pacients dependents que hi ha. Estem parlant d'uns 120 pacients i 15 sanitaris que s'han volgut quedar cuidant-los. L'artefacte fa pinta de ser real. La notícia dolenta és que el robot no pot accedir al soterrani i només et tenim a tu. La notícia bona és que encara queden 23 minuts al temporitzador i tindràs connexió amb els TEDAX de Saragossa per a que et vagin orientant. Et dius Pol, no? Confiem plenament en tu – em va dir, seguit d'una palmada a l'esquena.

En aquells moments començaven a aparèixer les primeres unitats de premsa que tractaven de franquejar el cordó policial. Tres agents em van acompanyar i em van ajudar amb l'equip de protecció, que pesa uns 30 kg, i amb la maleta d'eines. Em van enganxar una càmera al casc i em van posar el mans lliures enganxat a l'orella.

El soterrani era petit, humit, fred i fosc. Al racó més llunyà estava la bomba, il·luminada per dos focus potents. Era gran, molt gran. I no calia ser enginyer per saber que podia reduir l'Hospital a una pila d'escombraries. Em vaig apropar amb el tester i una llanterna i vaig encendre la càmera establint les comunicacions amb Saragossa. Als 5 minuts d'observació em van dir:

- Le habla el Sargento Jiménez de la unidad TEDAX de Zaragoza. Ya habrá visto el sensor de movimiento; no hay que moverla! Tiene que identificar el cable de alimentación y el de masa, cortando uno de ellos se desactiva, el otro cable actúa como trampa y detonaría. No podemos saber cuál hace qué. Lo que nos preocupa es el módulo de activación por GSM. Tenemos que cortar las comunicaciones para evitar que las interferencias desencadenen la explosión. Suerte!

Silenci sepulcral. Només em vaig sentir tant sol una vegada a la vida; el dia que va morir la Marta, i tot just  va ser en aquell mateix edifici, unes quantes plantes per sobre d'on em trobava llavors. Paradoxa de la vida, allí ens vam separar i ara potser seria el moment en que ens tornaríem a trobar, junts, ja per sempre.

Quedaven 2 minuts. Mentre comprovava els cables, els pensaments anaven i tornaven entre la Marta i els pacients de l'edifici i l'Andrea. Cap opció era la bona, cap opció era la dolenta; deixar de patir per anar on fos la Marta, acompanyar l'Andrea a la tomba de la seva mare i salvar la vida a gent innocent. Només un minut per acabar amb tot i ja tenia identificats a la mà els 2 cables, tallar un d'ells significaria desactivar la bomba, tallar l'altre implicava la fi, per mi i per a més gent. Els cables, un roig i l'altre blau. Cara o creu.

"Roig o Blau Pol?" vaig pensar. I sense dubtar vaig agafar les tisores i amb somriure als llavis vaig tallar el cable.