Premi Llibresebrencs.org 2018

Categoria B- UN RETROBAMENT ESPECIAL

Quan el meu pare em va donar la notícia que havia trobat feina a l'estranger, la meva vida va canviar completament. Ens vam veure obligats a marxar del poble per anar a viure a un altre de molt petit al costat de Londres, on el meu pare havia trobat la feina. No va ser una decisió fàcil. Em va costar molt acomiadar-me dels companys de classe i dels amics de la infància. I ara, els trobava a faltar. Tenia molt bona relació amb tots, però, des que els vaig dir adéu, no he tornat a saber res d'ells. I això era el que em sabia greu. No tinc els seus números de telèfon ni la seva adreça, i no sé com contactar amb ells. Me'n recordo, de tots els amics que tinc, o tenia, en aquell poble. Com deuen estar? Se'n deuen recordar, de mi? Em troben a faltar? Obro un dels calaixos de l'armari del menjador, i al fons de tot, hi trobo una fotografia. L'agafo i me la miro durant una llarga estona. Jo devia tenir uns tres anys i al meu costat estava en Joan: el meu millor amic. Què feliços se'ns veia als dos i com han canviat les coses, penso. Em recordo del moment en què ens van fer aquesta fotografia; era el dia del meu aniversari. Quants moments havíem passat els dos junts! Érem carn i ungla! Sempre havíem estat junts, passàvem les tardes l'un al costat de l'altre i ens ho explicàvem tot malgrat ell ser tres anys més gran que jo. Era un nen molt dolç i sempre amb un somriure d'orella a orella. Ara que hi penso, d'en Joan no em vaig poder arribar a acomiadar del tot, ja que quan jo vaig marxar ell estava de viatge. De fet, a vegades penso quina va poder ser la seva reacció quan li van dir que me n'havia anat a viure al Regne Unit. De tots els amics de la infància, en Joan és a qui més trobo a faltar. Estava sempre amb ell, i ara el tenia a més de mil quilòmetres de distància. Ja ho tinc; ja sé que puc fer. No recordo l'adreça d'en Joan, però sí la de la seva àvia, que vivia justament davant meu. Així que em poso a escriure una carta adreçada a ell, explicant-li com em va tot, preguntant-li com està i demostrant-li el molt que el trobo a faltar. Quan l'acabo d' escriure, no m'ho penso dues vegades i vaig fins a l'oficina de correus per enviar-la. Quan sóc a punt d'arribar-hi, sento darrere meu una veu que em sona familiar. Em giro per veure qui és i em quedo un instant immòbil mirant el noi que tinc a deu metres de distància. És ell? Sí, sí que ho és. Però, què estic dient? No pot ser ell. Amb la mirada i el somriure m'ho diu tot. És en Joan. Ve cap a mi i jo cap a ell, i sense dirigir-li paraula, l'abraço tot el fort que puc. Després d'una llarga abraçada, em diu que m'ha trobat molt a faltar i jo li dic tot allò que li havia escrit a la carta que porto a la mà. I què hi fas tu, per Londres?, li pregunto. Estic estudiant allí, em respon. M'explica que està vivint a Londres i que ha vingut fins aquí per veure'm. L'abraço, l'abraço i l'abraço. La meva felicitat està pels aires. En Joan és una persona que em fa feliç i malgrat haver estat tres anys sense veure'ns, la nostra amistat no s'ha trencat. Me'l quedo mirant fixament als ulls, ningú dels dos diu res, em somriu, li somric i em fa un petó. T'estimo, em diu.