Premi Llibresebrencs.org 2018

Categoria D- ÀNIMA DESPENTINADA

Em fas tanta falta! Aviat en farà una setmana que vaig adonar-me'n. A quarts de  set. Mentre m'afaitava. No vaig poder suportar-ho més i vaig esclatar com un petard de festa major. Algunes coses estaven destinades a ocórrer i la forta cuirassa de porcellana fina que protegia la meva ànima despentinada va acabar per esquerdar-se. Un segon, amb un segon n'hi va haver prou. Un segon que va encendre una guspira, molt menuda, però suficient perquè la tristor es fes un nus gairebé impossible de desfer. Les llàgrimes van caure'm galtes avall, lliscant dolorosament enmig la barba i van fer-se fonedisses entre les múltiples escletxes del terra enllosat. La dona i els xiquets no van adonar-se del meu patiment... De tothom és sabut que els homes mai no han de plorar i, potser per això mateix, vaig demorar més de mitja hora a controlar-me el sanglot i ficar-me una tireta mida XXL per guarir el desmesurat esgarrany del meu cor. Aquell matí tots vam fer tard.

Els darrers dies els embulls onírics gairebé no m'han deixat dormir. Tinc les excuses de la menuda... "que si els bolquers i els biberons" i de la inestabilitat política d'un poble pel qual Ítaca ja no sembla tan allunyada. He provat d'emprar la teràpia de l'escriptor per obrir les finestres i airejar antigues raons. I les paraules han anat sorgint, a poc a poc, com petits grans de raïm ben amargant tot fent gargots per les parets socarrimades del meu etern esperit de Peter Pan. Sempre m'havia tingut per un home sensat, potser massa ponderat per viure la vida al cent per cent, però, arran del teu traspàs, m'he anat conformant a assolir una felicitat mediocre i assenyada. Aquest octubre farà tres anys que vas faltar i, des d'aquell dia, el món em sembla més miserable.

Els de casa encara parlem de tu. Ho fem amb emoció continguda, com si encara no hagueres marxat. No esmentem mai la malaltia i ens freqüentem menys del que voldríem. El xic et recorda... ja saps que ell és i sempre serà d'una altra llei. Uix, ara que hi penso!

Entre unes coses i altres, gairebé m'oblidava d'ella... Suposo que saps que tenim una menuda de pestanyes eternes, caràcter fort i rialla fàcil que, ara mateix, sembla entestada a caminar. Si hagueres xalat, bandida! El fet d'escriure em funciona... a vegades, però el meu ventre continua igual d'inflat. Abans, quan encara hi eres, ho albirava tot amb una lucidesa diàfana i inequívoca.

Avui en dia, en canvi, gairebé he oblidat el fet de somriure. Amb l'esdevenir dels anys el temperament se m'ha anat avinagrant com el vi dolent i, també –potser per què m'he fet major– m'he anat adonant que la vida em resulta tan excessivament vertiginosa com ens anunciava el mestre Calders quan ens deia que "havia nascut ahir i que ja érem a passat demà..."

Mare et deixo. La menuda plora i el xiquet em demana per jugar.

Quan em toqui, deixa'm molles pel camí. No voldria perdre'm...