Premi Llibresebrencs.org 2018

Categoria D- EN PERISCOPI

En Joan, un home allargassat, encorbat de muscles i anomenat en Periscopi per tal com no parava de mirar fix, sovint tenia la mania de recol•locar-se les ulleres cuita-corrents quan passava pel voltant una xicota. Com que era de nas aguilenc i prominent ensumava la sentor d' una femella molt abans d'entrellucar-la i, a dir d'ell, distingia pel flaire si anava moguda o li picava la mandarina. Quan això passava, en Joan es transmutava i, amb un tic nerviós incontrolable, li mancava temps per arranjar-se aquelles ulleres de cul de got amb què guaitava, situades les mans en el suport metàl•lic de la lent i vinclat el cos cap endavant, tensat i lliurat a resseguir com uns binocles la peça de dona que venia.

Evidentment, aquesta inclinació no era deguda perquè la graduació de la lent li fos inadequada, sinó perquè així, amb aquella postura de guaita, n' enfocava la imatge i perfeccionava un zoom visual prou ajustat que li permetia descobrir les intimitats femenines més secretes. I és que, segons deia, amb aquell sistema veia les dones de pèl a pèl i podia mirar-les de prop, de lluny i de més a prop encara, segons allò que volia saber d'elles. Per això, si li agradaven els pits, s' hi apropava descaradament fins a conèixer-ne tots els detalls, si es bocabadava de la proporció de l' esquena, fins i tot la mesurava, si s' enamorava dels llavis, els resseguia freturós tant com calia... i així una vegada i una altra fins que, de tot plegat, es feia una idea del tipus de dona que tenia al davant.

Vet aquí, però, que els anys i tant de zoom van fer perdre la salut a en Periscopi. I, emmalaltit d'una afecció als ulls que gairebé ja li sortien de les cassoletes, va acabar els seus dies desenvolupant un corpus teòric tan elaborat que classificava el temperament sexual de cada dona segons la curvatura de les cuixes que tenia. Perquè, si a ell, que tot ho sabia de les dones, només li mancava de conèixer la intimitat d' aquella cambra sagrada que les natges velaven secretament, l'entrecuix, deia, no podia ser altra cosa que la clau que obria i tancava la porta de la saviesa que li faltava. Que n' estava convençut, d'aquesta teoria, era cosa sabuda per tothom, i per això, de vegades, quan s'extasiava amb el zoom , se'l sentia exclamar meravellat: "Quin parèntesi, Déu meu, quin parèntesi!... si quasi se li veu la ics!... oh, la ics, la ics del coneixement total!"