Premi Llibresebrencs.org 2018

Categoria A- EN PEU DE GUERRA

A més de mil metres d'alçada, un sentiment d'incertesa però alhora d'esperança comença a infiltrar-se en mi mentre els meus ulls recorren el desnivell del turó, observant aquella munió de cases que s'alcen sobre les seves faldes.

Els primers rajos de sol comencen a mostrar-se entre les crestes de les muntanyes que ens rodejaven,impactant com fletxes sobre tot el paisatge i tornant a encendre l'ambient que des de fa dies no deixa de cremar entre els nostres voltants. Els sons de projectils, bombes i bales sortint disparades del canó són els que ens han estat despertant al llarg d'aquest temps que sóc incapaç de concretar.

Una veu comença a absorbir-me, suplicant tota la meva atenció. En donar-me la volta, els meus ulls van topar amb la seva mirada innocent, ingènua . La imatge d'un noi de cabells castanys, ulls blavosos i amb bona planta va reflectir-se sobre la meva retina. Una multitud de cossos s'alçaven al seu voltant, intentant apagar tota la llum que emergia del seu interior. Em van faltar segons per abandonar els meus pensament i dirigir-me cap a ells. M'hi vaig apropar amb passes llargues i fermes, intentant imposar autoritat sobre tots ells. Però al arribar-hi, la meva presència va fer que l'ambient és crispés més del que estava, així que el vaig agafar bruscament pel canell i ens vam esmunyir d'aquella multitud. Uns sons molt molests van ocupar l'atmosfera que envoltava aquell espai, deixant anar una gran tensió sobre tots els cossos i prenent-me l'oportunitat de dirigir-li la paraula. Els sons de les cornetes no deixaven de ressonar, anunciant l'arribada d'enemics. La por es va apoderar del noi d'ulls blaus, provocant que els seus ulls deixessin escapar petites gotes de confusió i incomprensió. El vaig tornar a agafar pel canell, però ara encara més bruscament. No el podia deixar sol davant d'aquella situació, hauria estat un crim marxar i abandonar-lo en mig de les pedres, indefens, mentre centenars de soldats s'avançaven cada cop més cap a nosaltres, cercant el final de les nostres vides. L'havia de protegir, buscar un refugi on pogués sobreviure a les bales que sobrevolaven el cel rogenc, esquitxat per la sang de molt innocents que morien dia rere dia en ple combat. Vaig alçar la vista, estudiant el meu voltant mentre l'obligava a accelerar el pas. Un conjunt de pedres apilades que constituïen el que possiblement havia estat una antiga trinxera em van fer canviar de direcció. Petites pedres es van enlairar pocs centímetres del terra quan vam frenar en sec davant de la vella trinxera. El vaig fer seure a terra, rere les pedres, a refugi de qualsevol projectil. Ell va assentir i s'hi va quedar. Li vaig prometre que tornaria, que tot això era un malson i que sortiríem junts d'aquest. Vaig notar com la seva mirada em segui mentre reprenia el meu camí cap al combat. Em vaig girar i vaig veure esperança en aquells ulls tant innocents.

El front s'extenia al peu del turó. Milers de soldats combatien en busca de la seva llibertat sobre un terra esquitxat de sang que reflectia una esclavitud a la mort. Que l'enemic no ens superés en nombre de combatents i la nostra persistència al front ens van permetre anar guanyant territori i retallar distàncies cap a la victòria.

El rajos de sol incidien perpendicularment sobre nosaltres quan l'ambient ja s'anava calmant. Milions de cossos inerts descansaven desordenadament sobre el terreny de combat. Va ser en aquell moment quan els ulls blavencs es van obrir en la meva ment. Vaig començar a córrer, en busca de la trinxera que amagava el meu company. Vaig forçar la vista i vaig aconseguir desxifrar la seva silueta. Uns vint metres ens separaven. A mesura que anava retallant distàncies entre nosaltres, un sentiment gratificant anava creixent en mi. Ara veia clarament la seva esquena, mig recolzada sobre les pedres. Vaig començar a cridar-lo pocs metres abans d'arribar sense obtenir resposta, i quan finalment em vaig plantar davant seu, vaig comprovar que no n'obtindria cap. El seu cap restava lleugerament caigut cap a endavant, i gran nombre d'orificis travessaven el seu crani. No vaig poder evitar que s'escapés aquell crit de dolor i desesperació que es va quedar ressonant entre nosaltres mentre el meu cos queia al seu costat.