Capítol 21 - Punt de partida

1 0 0
                                    

Dos mesos més tard...

Després de repassar tots els errors que he comès al llarg de la meva vida començo a treure vàries conclusions. Per exemple, que la meva vida és una comèdia tràgica. A vegades et fa plorar i riure alhora de com de lamentable ha arribat a ser. Tan lamentable que em plantejo acabar amb la meva vida de la mateixa forma que la Martina. Truco a la Brusca, ja que és amb l'última persona amb la que he parlat.

- Hola Brusca, pots parlar?

- Digues.

- He fet un retorn al passat com Codi Lyoko i me n'he adonat que la meva vida no té cap mena de sentit.

- Per adonar-se'n d'això no calia fer un retorn al passat, ja t'ho dic jo: ets una miserable.

- Gràcies Brusca, però aquest no és el cas. La cosa és que necessito trobar com acabar amb la meva vida. Però no pot ser eutanàsia, ja que si em trobo a la Martina a l'infern segur que em diu que no tinc personalitat i que l'he copiat.

- Doncs... No sé... Llença't a les vies del tren si et sembla.

- Tampoc, això està sota el copyright del Miquel. Puc escollir entre saltar del terrat de la Casa Washington, banyar-me amb la torradora o cremar-me viva. Quina et sembla millor idea?

- I per què no t'atiborres a pastilles, et quedes dormideta i mors?

- Ostres, no ho havia pensat. Gràcies Brusca! Vols que t'avisi abans de morir?

Em penja. No deu voler acomiadar-se per no plorar. Començo a pensar quines pastilles ingeriré i en quin moment ho faré. Ha de ser en algún moment en que la Casa Washington estigui buida, ni mare ni bessones. Podria ser demà a la tarda que tenen pole dance i la mare va a veure-les. Sí, perfecte, demà a la tarda moriré. Vaig a l'armari de les medicines a veure què puc prendre. Em trobo a ma mare fent de ventre.

- Mare, suposem que hi ha una persona que vol quedar-se dormida per una eternitat però no sap quines pastilles pot prendre ni quantes. Llavors, de totes les pastilles que hi ha a l'armari, quines són letals i hi ha més de 30 comprimits?

- Calla i deixa'm cagar en pau, maleïda! Si vols suicidar-te agafa la torradora i fica't a la banyera. No, millor no, que encara em fondràs els ploms. Millor salta de la terrassa i així no molestes a ningú.

- Gràcies mare, et trobaré a faltar. Tu a mi també?

- QUE SURTIS I TANQUIS LA PUTA PORTA!

Surto. Pujo les escales cap a la terrassa. A fora veig unes vistes espectaculars del descampat on hi hauria d'haver un Lidl. M'apropo a la vora i miro cap avall. Decideixo pronunciar unes últimes paraules abans de morir.

- Avui la Mia mor degut a que ha portat una vida bastant miserable. Espero que en el més enllà pugui ser feliç, ja que aquí no ho he sigut. Dono les gràcies a totes les persones que han estat al meu costat durant tots aquests anys. Sobretot vull agrair-li al Miquel la santa paciència que ha tingut amb mi, ja que molts cops li trigava a contestar setmanes quan el beneït trigava com a molt dos minuts. També donar-li les gràcies a la Lubina per mirar-me el futur, a la Berta per escoltar-me quan la necessito, a la Gemma per... Què ha fet la Gemma per mi? Bé, segueixo. A la Clàudia per ser amiga meva i no deixar-me de costat des de la primària, a la Pànic per... Per convidar-me a estudiar a casa seva. A l'Aitana per ajudar-me a integrar-me al grup, a la Tamara per traumatitzar-me amb el seu cul enorme,... I sobretot, gràcies a la Martina per haver sigut la meva millor amiga. Per haver sigut la meva floreta. Per ser qui sempre ha estat al meu costat en els bons i en els mals moments. Sempre et recordaré com la persona que millor m'ha tractat. Finalment, maleir a la Clara amb totes les meves forces per haver-me causat el pitjor trauma que una persona podria tenir. Espero i li desitjo que li vagi tot genial amb la seva parella actual. Però no puc deixar de pensar en el mal que em va fer durant els mesos que vàrem estar juntes. A sobre, quan ho vam deixar, ens vam seguir veient. I jo, com a bona tonta que sóc, vaig acceptar-ho. Vas decidir marxar amb la Tamara perquè, siguem sinceres, aquell cul només passa un cop a la vida. I això m'ho aplico a mi també. La Verònica volia estar amb mi i jo vaig fer-me la digna. Evidentment que li hauria d'haver dit que sí. Hagués sigut molt feliç amb el cul més gran de tota la classe. I, deixant de parlar de culs, vull agrair a la meva última parella, la Meritxell. Tot i que em va deixar per una ximpleria espero que trobi l'ajuda necessària per estar sana mentalment. Avui moro sent conscient que podria haver fet les coses millor. Moro sabent que em trobaré a l'infern amb la maleïda Martina. Espero i desitjo que, si Sant Pere existeix, entengui el meu dolor i em deixi entral al cel. Si pel contrari baixo a les calderes de l'avern, m'hauré de resignar com he fet tota la vida. Gràcies per tot. Ui! M'oblidava de la Brusca. Gràcies per aquests pocs anys en els que hem sigut amigues. I, ara sí, fins un altre.

Em preparo per saltar. Darrere meu apareix ma mare amb la cistella de la roba.

- Mare! No m'aturis! Això et farà mal però ho haig de fer.

- Vols que t'empenyi? Ah, no. Que em culparan d'assassinat. Si al final no saltes avisa'm que haig de treure croquetes del congelador.

- Mare, sigues sincera: algun cop m'has estimat?

- No, la veritat és que no. Les bessones són molt millor que tu en absolutament tot. Si haguessis començat la teva carrera artística fent pole dance com elles igual t'hagués estimat una mica. Però vas decidir fer medicina i a sobre t'han expulsat. A part, t'has tornat yonqui. Ets molt fluixa. Et vindrà bé morir-te.

- Que vagi bé, mare.

Deixo anar les mans i començo a caure al buit. Durant els pocs instant que dura la caiguda em paro a pensar i veig que potser no m'hauria d'haver llençar terrat avall. Però ara ja és tard. La meva vida arriba al seu final. Adéu.

AlevosiaWhere stories live. Discover now