Alevosia

Capítol 2 - Les dues amigues

Set anys enrere...

Estic molt contenta perquè dues noies de l'altra classe, la Tamara i l'Aitana, m'han acceptat com amiga. No m'ho puc creure! Em passo el matí, la tarda i la nit únicament pensant en que arribi l'hora del pati per parlar amb elles. Abans sempre anava amb una noia que es diu Brusca i un amic seu, l'André, però em feien el buit. Deien que era una ovella, perquè sempre portava una jaqueta de color blanc amb borreguito. Però allò és el passat, ara tinc noves amigues. Dues persones que m'estimen i em respecten tal i com sóc.

Sona el timbre, és l'hora del pati! Surto corrents a buscar-les i les veig donant voltes al gimnàs.

- TAMARA! AITANA! -els hi crido-

Veig que no m'escolten. Al contrari, comencen a caminar cada cop més ràpid, així que decideixo córrer per enxampar-les.

- Noies! Que anava darrere vostre i no em veieu!

- Ai, hola Mia -diu la Tamara-. Anem a seure aquí al terra.

Seiem. Es posen a parlar de mangues i coses otakus, així que decideixo intervenir-hi.

- Doncs jo fa tres dies que no em dutxo.

- Ecs! Quin fàstic! -diu l'Aitana-. Fas olor a suat.

- Pensava que els otakus no es dutxaven...

- Jo ho sóc i em dutxo -diu la Tamara-. Pensa que el meu cabell necessita moltes cures, sobretot ara que el tinc curt.

- Més aviat diràs llarg, que t'arriba quasi al cul! -contesta l'Aitana-.

- Això és una mitja melena. T'ho dic jo, que la germana del cunyat de la neboda del veí del meu avi és perruquera a Sangonera la Seca.

- Jo també crec que el tens llarg, però et queda molt bé.

- Tu calla, que no tens ni idea de res -em contesta la Tamara-. Per cert, com ha anat el cap de setmana, Mia?

- Doncs vaig anar amb els meus pares a l'hort a fer una barbacoa.

- I què vau menjar?

- No ho sé, es van oblidar de mi a dins del cotxe. Quan van tornar em van dir que no se'n van adonar que faltava jo. Coses que passen.

Sona el timbre i hem de tornar a classe. M'assec al costat d'una noia esportista, la Gemma. És molt bona amiga, però al pati no vaig mai amb el seu grup d'amics perquè sento que no encaixo amb ells...

- Hola Gemma, com ha anat el pati?

- Una noia més gran ens ha tret el lloc de les escales on seiem, crec que es diu Yaras. A vegades penso que té uns claus a les mans que la lliguen amb el terra per robar-nos el lloc.

Passen les hores i em sento la noia més afortunada del món per tenir aquelles dues personetes a la meva vida. Tant de bo poder entrar al seu grup d'amics, seria la noia amb més sort del món. Quan és l'hora de marxar em trobo a la porta de l'institut a la Clàudia, una noia que anava amb mi a la primària però ens vam separar de classe.

- Hola Mia. A la tarda he quedat amb la Pànic per estudiar, vols venir?

- Sí, i tant! M'encantaria! Anireu a la biblioteca?

- No, anirem a casa de la pànic. A les cinc a casa seva.

- Molt bé, fins després!

Arribo a casa i em menjo un plat de macarrons. Per sort no és una amanida, quina por em fan les amanides! El meu pitjor malson és que un marroquí em rapti i em fiqui a dins d'una furgoneta blanca on m'obligui a menjar-me una amanida. Surto de la Casa Washington i enfilo cap a casa de la Pànic. En veritat no es diu així, es diu Julieta, però tothom li diu Pànic. Pico al timbre.

- Digui?

- Hola! Sóc la Mia.

M'obren la porta. Només entrar em trobo un senyor quasi idèntic al senyor Acer, el professor d'educació física! És veritat, no ho recordava, són família llunyana. Entro al menjador i em trobo a la Clàudia i la Pànic fent els deures.

- Hola! -dic amb entusiasme-

- Calla i seu, que estem concentrades -em contesta de mala manera la Pànic-.

Quina noia més antipàtica! Espero que acabi treballant al Mercadona o algún lloc on l'explotin. Trec el llibre de matemàtiques per fer els deures. No se'm donen gaire bé, sóc més de lletres. Arribo a un problema que no entenc i li pregunto a la Clàudia.

- Clàudia, no entenc per què no em surt el mateix que al solucionari...

- Aquí has de multiplicar, i tu estàs sumant.

- Ostres, és veritat! No ho havia vist...

- PODEU ESTUDIAR EN SILENCI? -ens crida la Pànic-

En aquests moments recordo per què li vam posar aquest sobrenom. Realment fa por quan es posa així, però com estic a casa seva no li puc dur la contrària. Em sona el telèfon, és la mare.

- Ara vinc noies.

Surto a la terrassa per parlar.

- Hola mare, què vols?

- Pots anar a buscar a les teves germanes a pole dance? Estic al Caprabo i no hi arribaré a temps.

- No estic a casa, estic estudiant amb la Clàudia i la Julieta a casa seva.

- Ves-hi ara mateix, que no vull que tornin soles a la Casa Washington!

Penja. Torno al menjador a acomiadar-me de les meves companyes.

- Sento molt que te n'hagis d'anar... Ens veiem demà!

- Fins demà!

Surto corrents cap a l'escola de pole dance. Podrien haver-se apuntat al centre cívic del costat de casa, però van preferir anar-se'n a l'altra punta de Castelldefels. Segur que va ser per no coincidir amb el tiet Balena, el president del barri. Sí, som una família de presidencials i vivim a la Casa Washington, tot un luxe. Després de passar-me quinze minuts corrent arribo a la porta de l'escola i m'hi trobo a la mare amb les bessones.

- Al final m'ha donat temps, sento no haver-te avisat.

Em pujo al cotxe enfadada, no vull saber res de la mare ni de les bessones. He hagut de marxar de la meva quedada per anar a buscar-les. A l'hora del sopar les meves germanes no paren de barallar-se amb el menjar, així que decideixo intervenir-hi.

- Amb el menjar no s'hi juga! Carla! Joana! Pareu!

- DEIXA A LES TEVES GERMANES EN PAU! -em crida ma mare mentre em llença croquetes al cap-

Surto de la cuina directe al lavabo i em poso a plorar. Quina vida de merda que tinc! Sort que demà s'ho podré explicar a les meves amigues de l'ànima: la Tamara i l'Aitana. Quines ganes de veure-les! Quina sort que tinc!