L'hereu: Llibre I 👑

Capítol XV: De la felicitat d'Enid

Capítol XV 

De la felicitat d'Enid

La campana que anuncia el final del primer dia de classes a l'Acadèmia Julia Ferris sona amb insistència, però els estudiants romanen als seus pupitres, atents al relat que Enid està llegint-los. La seua veu clara i plàcida els ha abraçat amb confiança des de la primera línia, i ara no volen alliberar-s'hi. Tanmateix, Enid està cansada i pausa el relat just abans d'encetar-ne la part més emocionant.

—Seguirem demà, no patiu —promet al seu públic sol·lícit, joves d'entre setze i díhuit anys que han escollit l'assignatura d'Història de la Literatura I per la senzilla raó que ella n'és la professora.

Després de tres cursos sense donar classe, Enid de Riam no esperava que la seua aula, una de les més grans de l'edifici, s'omplira fins al punt d'haver de dur-hi ràpidament una desena de taules i cadires del magatzem. Ensenyar és la seua passió, i veure que, després de la seua llarga absència, han acudit tantes persones desitjoses de gaudir d'allò que ella explica amb tot el seu entusiasme, l'ha fet sentir-se plena i profundament agraïda.

Tanmateix, la jornada lectiva ha sigut intensa, i la Enid esta nit passada a penes ha pogut pegar ull; Francis, que ha tornat a caure malalt, ha tingut una nit de les dolentes, amb febre i malsons inacabables, i ella i Theo s'han acabat desvetllant. Durant el desdejuni, però, Theo li ha promès que eixa vesprada la reina Urin cuidarà del xicotet unes horetes perquè ambdós puguen descansar i recuperar forces.

«Ser mare és dur de nassos», pensa la reina mentre recorre els carrers empedrats de Deuroth, en direcció al palau, «però no ho canviaria per res.» De vegades, la meravella que Francis estiga a punt de complir dos anys. Tal i com li diuen Urin i sa mare, amb un xiquet els dies són eterns, però els anys passen volant. «I també són intensos, vaja que si...» Fa alguns dies, Francis es va passar la vesprada plorant perquè els cirerers dels jardins reials no tenen fulles com altres arbres. I ahir per la vesprada es va posar més content que el sol perquè la seua iaia Rebei li va dur una samarreta on hi havia brodat una parella de teuladins, l'au amb la que duu setmanes obsessionat. «Qui m'ho anava a dir a mi, que em casaria amb un home tan bo con Theo i tindríem un fill tan dolç...»

Inevitablement, evoca el dia que va donar a llum el príncep, el més dolorós i alhora feliç de les seues vides. Quan Theo entra a veure'ls després d'un part interminable, Enid tem que el dolor la deixe inconscient en qualsevol moment. Però ha decidit que serà forta; per res del món vol perdre's els que seran els primers moments d'ells tres junts. Uns instants preuats que durant els sis mesos i mig que ha durat el seu embaràs, per sort a penes dues setmanes menys que la majoria, ha resat cada nit a qualsevol divinitat benigna que l'escoltara perquè es feren realitat.

Quan les comares i les seues dames marxen, el primer que Enid li diu al seu estimat és «Ho hem aconseguit, Theo.» Perquè sí, els ha costat tres anys i moltíssims sofriments, però ja són pares, i Francis, qui malgrat la duresa del part està sa, no pot ser més perfecte. A ella li pica la curiositat per saber a qui se li assemblarà quan creixca. De moment, sospita que té les seues orelles i el nas de Theo. «Serà tan bonic vore't créixer, fillet», pensa mentre veu, fascinada, com Theo li acarona les galtes rosades i redonetes amb el dors del dit. «I ara que estàs ací per fi tornarem a casa...»

Això no obstant, degut a que les seues ferides físiques es curen més lentament del que cabria esperar, l'endemà les comares de la Casa de Sanació la informen que haurà de romandre allí almenys una setmana més. A Enid això la posa trista i l'omple d'impotència. No només duu allí ingressada quasi tres mesos i enyora la seua llar, sinó que, sobretot, està impacient per poder cuidar del seu fillet com el xicotet necessita. No poder alçar-se del llit només que per a anar al lavabo o dutxar-se és frustrant, però accepta l'ordre mèdica amb gratitud. Al capdavall, el seu cos ha passat per molt; el part de Francis ha sigut l'experiència més angoixant i físicament dolorosa de la seua vida. Si no es recupera com cal ara, després tampoc podrà cuidar bé de Francis.