L'hereu: Llibre I 👑

Capítol VIII: Dels grans riscos

Capítol VIII

Dels grans riscos

—On dius que l'han trobat? I qui ha sigut?

Aryne, jove Capitana del Primer Poble dels Túnels, camina de pressa junt al seu amic Beun, qui sosté el fanalet d'oli que els permet veure per on trepitgen. Ella té la mà dreta sobre l'empunyadura de l'espasa, llesta per a desembeinar-la al més mínim perill que perceba. S'aproximen a un sector poc explorat dels túnels subterranis que travessen el Bosc Negre, i als seus dinou anys la Capitana ha après de les pitjors maneres possibles que un contraatac a temps equival a salvar, ja no sols la pròpia vida, sinó sobretot les dels companys amb qui vaja.

Beun tarda en respondre-li perquè està mesurant les seues paraules. Quan s'assabente que el responsable de la troballa ha sigut el seu germà menut, Eriol, la seua amiga muntarà el còlera. Hi ha poques coses capaces d'alterar-la, però les entremaliadures d'Eriol estan entre les principals. Des que va complir dotze anys, ell i la seua colla s'han estat clavant en situacions perilloses de les que sempre ixen il·lesos de miracle.

Últimament, malgrat les advertències dels adults de la comunitat, li han agafat gust a explorar els túnels de l'oest. No fa ni dues llunes, els van haver de rescatar quan estaven just a punt de caure a una llacuna subterrània. Aryne ha tractat de fer-los entrar en raó infinitat de vegades, però, ni tan sols després de passar males estones, desisteixen en les seues bogeries. En quan la Capitana baixa la guàrdia, els quatre adolescents tornen a fer la seua.

—Beun? M'has sentit? —Aryne es gira cap a ell, ja suspicaç.

—Aryne, mira... —No sap per on començar, però, en realitat, no fa falta que diga res; ambdós es coneixen des de fa tants anys que ella llegeix la seua expressió com si fora un rotllo de paper desplegat.

—Ha sigut l'Eriol —endevina, un deix de resignació i dolor en la veu.

—Si, ell i els altres tres... Ho lamento.

—Mira que li vaig advertir que ni se li passés pel cap tornar a explorar la zona! —refusa ella, ara furiosa—. I m'ho jurà per la memòria de la nostra mare! Serà mentider! —Es cobreix la cara amb les mans, però Beun s'ha adonat per la seua veu que estava a la vora de les llàgrimes—. Digues-me que els quatre se n'han tornat a casa, sisplau...

—En Caleo i en Nedd sí. Han sigut ells qui han vingut a avisar-me. Però l'Eriol i en Merun s'han quedat allà...

Aryne deixa eixir un sospir de frustració.

—Fins on han anat aquesta vegada? —li demana a Beun, temorosa d'escoltar la resposta.

—No tan lluny com l'última, ja gairebé hi som —li assegura Beun, tot i que sap que això no és garantia de res; la situació podria canviar d'un moment a l'altre, i Eriol i Merun són massa vulnerables.

—En quan l'enxampi...

Beun comprèn la seua frustració. La vida als túnels ja és prou àrdua de per sí com per a anar jugant-se-la sense una bona raó. Ell, a qui li queda poc per complir vint anys, entèn que la colla d'Eriol estiga avorrida; allà baix no és hi haja massa activitats amb què entretenir-se, sobretot quan eres tan jove. Però això no significa que estiga bé que arriscar la pell per la gràcia de fer-ho. Si a algun dels quatre li passara res, les seues famílies acabarien destrossades.

Tanmateix, si només fora el fet de tindre un germà tarambana el que angoixa Aryne... Però el pes que la seua amiga duu sobre els muscles, com a Capitana del Primer Poble i cap de la seua família, és molt més gran, i des del moment que el va haver d'acceptar es va encabotar a carregar-lo tota sola. Per molt desesperada que s'haja vist, mai li ha demanat ajuda a ningú, i ningú no gosa ja oferir-li-la perquè saben que s'ofendria i se sentiria humiliada.