L'hereu: Llibre I 👑

Capítol XII: Dels anhels de llibertat

Capítol XII

Dels anhels de llibertat

Cinc dies i cinc nits després d'haver sigut rescatat per les gents dels túnels, Francis recupera el coneixement en un moment de febre baixa. Se sent confós, marejat, i nota el cos baldat, com si li hagueren pegat una pallissa, però també una miqueta enèrgic. De fet, l'espantós buit que tenia a la panxa tot el temps ha desaparegut; ara té gana, però no aquella fam cruel. La superfície on està gitat no és massa blaneta, però després de mesos dormint en aquell terra fred i mullat li sembla un regal de les divinitats.

En obrir el ulls, el primer que veu és a Aryne. La jove està asseguda en un taburet junt al catre, l'esquena contra la paret i aparentment dormida. Malgrat que el ciri que penja del sostre de l'estança produeix una llum escassa, a Francis li criden l'atenció els seus cabells rogencs, una caòtica i desordenada melena arrissada que li cobreix els muscles. També es fixa en les seues robes: camisa, pantalons i botes nets, però que és evident que han viscut dies millors; quasi juraria que hi ha més pedaços de tela afegits que teixit original.

El príncep tracta de discernir on està. Li sembla una mena de cova, però mai n'havia vist una on les parets de roca gris llises i còncaves confluisquen en un sostre cupular. «Algú les ha fet així», comprèn. El terra, alhora, està cobert amb estores del que semblen ser llana i espart. Fa olor a tancat i l'ambient està carregat d'humitat, però ni de lluny és tan opressor com als túnels que recorria. «No hi ha finestres, però tampoc sembla una presó...»

—Perdone, senyoreta —intenta dir-li a la jove pèl-roja, però les paraules li ixen de la gola tosques, dèbils, fragmentades. Pronunciar-les li ha costat horrors; així i tot, ho torna a intentar—: Di-disculpe...

La jove obri els ulls de sobte i se'l queda mirant, mig adormida. Quan per fi és conscient que realment ha sigut ell qui ha parlat, s'alça d'un bot, tombant el taburet sense voler, i retrocedeix fins la paret més propera.

—Pe-perdo-ne... —insisteix Francis, ara angoixat.

—Quant fa que estàs despert? —li demana ella, cautelosa. Al jove li sembla un gatet espantat.

—No-no tingues por...

—T'he preguntat que quan fa que estàs despert. —Esta vegada el seu to és sever.

—Ara mateix —respon Francis, desconcertat. No sembla perillosa ni violenta, però, ara que s'hi fixa, tampoc amistosa.

Però, llavors, la jove se li apropa i li allarga una bota d'aigua que hi havia en terra, junt al taburet. Al adonar-se que ell té problemes per agafar-la, s'asseu a la vora del catre i li la sosté.

—Potser et sabrà rara, però no és dolenta, no pateixis —li assegura.

Francis la beu de la bota amb avidesa però a poc a poc, perquè no li sente malament. Tal i com li ha dit ella, l'aigua sap estranya, però és un sabor agradable, no pudent com el de la dels túnels.

Quan ell deixa de beure, la jove, que no li ha llevat els ulls de damunt ni un instant, recupera el seu lloc al taburet. Per la seua actitud corporal, Francis endevina que va a començar a interrogar-lo.

—I bé, noi desconegut, com et trobes? —li demana. «Esta és fàcil», s'alegra el príncep.

—Cansat, adolorit... Em podria dir on estic, per favor?

Ella entorna els ulls i li torna la pregunta:

—Què feies abans de perdre el coneixement?

—Estava perdut pels túnels i buscava una eixida... M'has salvat tu?