L'hereu: Llibre I 👑

Capítol IX: Del dolor de Derianda

Capítol IX

Del dolor de Derianda

Derianda es desperta ben entrat el matí i busca a Theo amb la mà. Els seus dits, però, només troben un espai buit. La jove obri els ulls, confosa. Les persianes estan baixades i les cortines posades. En la penombra s'adona que la part del llit que Theo havia ocupat durant nit, després del seu encontre íntim, està perfectament arreglada. Fins i tot el seu coixí adoleix d'arrugues. Derianda somriu amb tendresa mentre busca damunt del coixí, com de costum, una nota romàntica. El seu Theo sempre ha sigut tan ordenat i detallista...

No obstant això, este matí no hi ha cap nota.

Atabalada, Derianda s'alça d'un bot, es posa el barnús de seda blava que hi ha en terra i ix corrent al passadís. El cor li batega desbocat al pit. «Potser ha anat a preparar-me el desdejuni...» Encara que la casa d'estiu de la família reial és enorme, no tarda en localitzar a Theo. Com sospitava, està en la cuina, dempeus junt la porta corredissa que dóna al pati interior.

«Així que això era, el meu amor em volia preparar una sorpresa. Què tendre.» Però el cor se li cau al peus al adonar-se que no hi ha cap desdejuni especial esperant-la i que Theo la mira amb gravetat. La seua postura també és tensa, amb les mans dins les butxaques dels pantalons beix i l'esquena recolzada en la paret de rajols decorats amb motius florals.

—Bon dia, estimat. Va tot bé? —li demana ella, cautelosa. Té una sospita sobre el que li pot estar passant, però, per si de cas, vol tractar d'aparentar normalitat.

—No, Derianda, no va gens bé —refusa el jove amb decisió. S'incorpora i es creua de braços.

—Com és això? Has dormit malament? —Somriu i es posa darrere l'orella els rínxols despentinats, un gest que sap que a ell li encanta—. Han sigut els mosquits, veritat? Si és que ja li vaig dir a Martí que...

—Derianda, saps perfectament què em passa, no intentes dissimular —la interromp ell, i passa pel seu costat, en direcció a la porta. Abans d'entrar al passadís, afegeix—: Estaré en l'hivernacle. Quan hages desdejunat i t'hages arreglat, reuneix-te allí amb mi, per favor.

La jove sents l'impuls de replicar-li alguna cosa mordaç, com fa sempre, però la mirada seriosa del rei l'empenta a contenir-se.

—No tardaré —li assegura.

S'asseu en l'enorme taula de fusta rectangular que hi ha al mig de la cuina. El cor se li encongeix al escoltar a Theo allunyar-se pel passadís. Quan està segura que ell no la pot sentir, esclata a plorar. Al centre de la taula hi ha una cistella amb fruites de tardor fresques que el servici de la casa ha recollit de bon matí; un moment abans, ella les hauria devorat amb ànsia, però se li n'ha anat la fam.

«Saps perfectament què em passa», ha dit Theo. I té raó. Derianda s'ho veia vindre, clar que sí. Com no anava a fer-ho, després de no haver sabut res d'ell durant setmanes arran aquella espantosa discussió al Mausoleu de Runn? Així i tot, en el fons esperava equivocar-se i que les coses entre ells s'arreglaren. Quedant tres mesos per a la seua boda, encara tenien temps...

«Però ja has decidit, no, Theo? Ja has decidit que no vols una vida amb mi!» Amb ràbia es lleva el braçalet de plata que ell li va regalar pel seu últim aniversari i el llança a terra. La visió de la joia junt al poal del fem encara la fa plorar més.

Ho havia aconseguit: una vida feliç al costat d'un bon home, un futur prometedor com a reina de Daura... I ara no li quedarà res, tornarà a estar completament sola, com quan era xiqueta. Òrfena des dels quatre anys, ell va ser el seu primer amic de veritat. I tot eixe dolor per què? Perquè Theo no la considera suficient. Que ella haja estat al seu costat de forma incondicional durant més d'una dècada, recolzant-lo en totes les fites importants de la seua vida, ja no té cap valor per a ell, si és que l'ha tingut alguna vegada?