L'hereu: Llibre I 👑

Prefaci: De l'obscuritat dels llaços de sang

Prefaci
De l'obscuritat dels llaços de sang

—Va, princeset, despertat!

El primer que nota Francis al recuperar la consciència és que està agenollat sobre una superfície dura i banyada. «Terra...». La humitat travessa la tela fina del seu pijama i el fa sentir incòmode. El següent del que s'adona, malgrat que duu el cap cobert amb una tela, és de la presència d'almenys tres persones al seu voltant; parlen entre sí en veu tan baixa que ell no aconsegueix filar res, però està bastant segur que almenys dues son varons. Ha hagut de ser un d'ells qui l'ha colpetjat per a despertar-lo. La galta li fa molt de mal, però és el que menys li preocupa. «On estic? Què volen de mi?» L'últim que recorda és haver-se'n anat al llit d'hora. L'endemà és la seua Coronació i estava molt nerviós. Sempre havia sabut que seria rei, però mai hauria imaginat que eixe dia arribaria tan prompte. Acaba de complir disset anys i no fa ni un mes que van enterrar son pare, Theo de Daura.

I ara açò, siga el que siga.

«Però jo no tinc enemics, no li he fet mai mal a ningú... Sempre he viscut amb dignitat i honradesa.»

Malgrat tot, sembla que no ha sigut suficient.

—Què passa, princeset, estàs nerviós? No t'agraden les vistes?

Francis roman en silenci, doncs encara que volguera no podria parlar: també l'han amordaçat. Els tres homes -ara sí que està segur que en són tres- es riuen amb ganes. Eixa rialla és més que suficient perquè Francis en reconega a un; això no obstant, no sap si sentir-se alleugerit o preocupar-se encara més per la seua sort.

El jove príncep tracta d'obtenir informació de l'entorn, com li han ensenyat els seus mestres. Sent olor a suor, a terra banyada, a cuir. Fa fred, però no tant com el que fa a la capital. Així i tot, la sensació tèrmica és més adversa degut a la humitat de l'ambient. D'altra banda, més enllà de les veus dels seus captors, no sent res. Ni el cant d'una au, ni el bullici d'una població, ni tan sols l'udol dels llops de les muntanyes que envolten la capital dauriana. Siga on siga on l'han dut, està clar que ha sigut lluny de sa casa i de la seua gent. Un mal presagi.

Fins a ell arriba de sobte una olor dolça i àcida que coneix molt bé. L'estòmac se li encongeix al començar a comprendre què està passant.

—No et faces el digne, muroe —diu llavors algú amb to burleta. Si no tinguera les manys i els peus lligats, Francis ja se li haguera tirat al coll—. Què et pensaves? Que et deixaria ser rei així, sense més? No, no, no, muroe, això no pot ser. El tron em correspon a mi. M'ha correspost des que vaig nàixer i demà l'únic que lluirà la corona seré jo.

Francis conté les ganes de deslliurar-se de les lligadures. Sospita que quan més temps es mantinga quiet i amb actitud complaent, més possibilitats tindrà d'aconseguir escapar. Si bé Royke és bastant violent i imprevisible, no l'ha tingut mai per un assassí.

Però tampoc el creia capaç de segrestar al seu mig germà la vespra de la seua coronació. Potser ambdós no van ser criats baix el mateix sostre ni per la mateixa mare, però son pare feu tot el que estava en les mateixes mans perquè ambdós foren persones de bé i ja de grans, si no volgueren estimar-se com a germans, almenys sí que es respectaren. Per a Francis, Royke sempre havia sigut algú digne de confiança.

Fins dos dies enrere.

—Lleveu-li la mordassa però deixeu-li la caputxa -ordena Royke al seus sicaris-, vull parlar amb ell per darrera vegada.

Francis empassa sal·liva amb dificultad. No li ha agradat gens com ha sonat eixa última frase. Quasi juraria que Royke no estava parlant d'una persona, sinó d'un objecte qualsevol. Quan la mordassa cau, Francis s'aguanta les ganes de dir-li del mal que s'ha de morir. Mai ha sigut una persona violenta, però la situació el supera per moments.