Són les 7 del matí, som a principis de septembre i per a l'Arseni Aubà i el seu fill, en Marc, el dia tot just comença.
- Encara recordo quan tot això era camp, pare. No han passat massa anys però tot ha avançat tan ràpidament... Ara són els ciborgs i la programació qui ho controlen tot; i que bé vivim sense fer res!
- Doncs jo trobo a faltar temps passats, nits on l'avi em fotia una hòstia per faltar a casa en hores de sopar. Allò era dolor de veritat, una sensació purament humana. El dolor ens feia intel•ligents i era intel•ligent sentir-lo.
Et contaré una història que t'agradarà: fa milions d'anys, la gent com tu i com jo no hauria sobreviscut ni 5 anys vius. No gaudim d'una condició física excepcional. Som preses en potència. Amb la nostra força no hauriem pogut ni escorxar un mamut. No menjariem, emmalaltiriem i moririem. El procès s'enten, oi? Però no podriem fer res per corregir-lo; estariem genèticament condenats a morir. La teva hipermetropia, per exemple, ara es un hàndicap minúscul, el mateix que t'impediria defensar la teva tribu de l'atac d'un grup de tigres de dents de sabre. Tu massa lent. Ells massa ràpids. Ells són depredadors i tu no, tens hipermetropia.
Míra't; les ulleres i l'ordenador t'afavoreixen. Apple? Samsung? Tant se me'n dóna. Tens poder. Ara els tigres cacen per tu. En el precís moment en que una persona, de la que tu i jo descendim, va agafar un pal i va travessar el pit d'un petit animaló, ens vam convertir en super depredadors. Som el resultat d'un raciocini que evoluciona i evolucionarà més ràpidament que nosaltres. Vols que m'expliqui més lentament, Marc? M'explico. Èrem l'escòria del planeta Terra. No podiem aproximar-nos a res més gran que nosaltres per por a que ens xafés. Llavors, alguna cosa va canviar. Un toc diví, qui sap. Un raig de llum va travessar el nostre cos i ens va donar ànima. Aquest raig de llum avui dia el coneixem com a intel•ligència. Pensa-ho. És el nostre do més violent i poderòs. I bé... creus que és gratuïta? No, clar que no! Alguns volaven, altres es camuflaven i nosaltres... nosaltres érem la presa en potència més gran del regne animal; un troç de carn esperat a que algú se'l mengés.
Ningú ens va preguntar si la voliem i ni tan sols, a dia d'avui, ens han preguntat si ens és còmoda o no. Va imposar-se sense oposició, va invadir el nostre disseny original però va ser el que ens va permetre sobreviure. Què és aquesta cara d'incredulitat? Saps prou sobre justicia, tu que estudies dret robòtic. Creus que va ser just? Passar de ser el primer plat a ser el xef?
Probablement te n'hauràs adonat de que hi ha alguna cosa que no funciona tot plegat. No pot ser. No existeix acció sense conseqüència. Tenim intel•ligència, sí, però quin és el preu que hem de pagar? Ens agrada el vi, aquí a casa bebem una copa al dia, tu ja ho saps. Tu ets més de cervesa, però. Doncs situa't: una gerra de cervesa amb els companys de feina un cop acabada la jornada laboral de 6 hores. Aprecies que els que et rodejen allà et consideren més inteligent del que en realitat ets; aquesta sensació d'estar a la cima mentre se't plena la boca de cervesa ben gelada, sents que t'hidrates i et senta bé. T'agrada tot i que realment et deshidrata i et mata lentament. Quan creus que va començar aquesta sensació de benestar? I per què?
Sabem que la cervesa o el vi comporten riscos innecesaris. No obstant, vam començar a destruir-nos conscientment. Ens vam deixar portar per quelcom que ni nosaltres mateixos entenem.
Tranquil fill, ara m'entendràs.
Has sentit a parlat de Freud? Sí, consumidor compulsiu de tabac i, es diu que també de cocaïna. Tot i que això no ve al cas. Avanço. Freud deia que l'ésser humà tendeix a autodestruir-se amb els seus propis actes, que utilitzem el dolor per aprendre de la mateixa manera que utilitzem la intel•ligència.
És aquesta mateixa intel•ligència la que ens destrueix. Suicidis, assassinats, fanatisme religiós, guerres,... o les teves cerveses quan acabes la feina. Beus perquè ets inteligent, Marc. Una forma més de dolor.
- Pare, això no pot tenir cap tipus de sentit.
- És confús i veig que no m'he explicat bé. No vull dir que beure cervesa sigui la decisió correcta. On vull arribar és que la teva intel•ligència, el toc diví que vas rebre, t'està destruint en forma d'alcohol. T'autodestrueixes perquè ets intel•ligent. Aquest és el preu a pagar.
Veus ara la contradicció? Som els majors depredadors del regne animal i, a la vegada, preses de la intel•ligència. Nosaltres, el troç de carn que esperava ser menjat en qualsevol moment, vam ser capaços de portar l'instint de supervivència a lo més alt. Un cop allà, ens en vam adonar que no estàvem suficientment preparats per dominar aquell do. La nostra inesperada i ràpida evolució intelectual evita que siguem preses, però ho som en esencia. Per aquest mateix motiu utilitzem l'autodestrucció, el dolor, com a forma de contactar amb la nostra natura.
- Entenc, pare.
Corre l'any 2045 a can l'Aubà i és temps de verema. Actualment la producció vitivinícola està completament automatitzada i l'èsser humà només supervisa i organitza el treball robòtic; a més a més, els paràmetres meteorològics i del sòl són modificables per tal d'afavorir la collita. La garnatxa de la Terra Alta és popular arreu del món i l'exportació suposa la major part dels beneficis anuals. Lluny queden les celebracions dels primers avenços en enologia i els concursos mundials de vi on es donava a conèixer aquesta petita comarca. En un món on la vida únicament gira entorn la cerca de tocs divins i rajos de llum, l'autodestrucció és màxima. Ni tan sols en aquelles terres on el temps s'alenteix el futur sembla diferent.