La Fatarella, 16 de novembre de 1938
Estimada,
No sé si t'arribarà mai aquesta carta. Tampoc sé molt bé si l'escric per a tu, o per mi, per tindre el cap ocupat aquestes hores on la calma que anuncia la tempesta es fa insuportable i eterna. El silenci és tronador. És com si l'aire es tornés més pesat, com una massa viscosa que ens va embolcallant poc a poc, i ens dificulta respirar. Aquest matí ens han informat que som l'últim front que queda. L'última esperança, el front valencià, ha estat reduït a no res, i els supervivents es dirigeixen fins aquí, amb els colpistes mossegant-los-hi els turmells. El capità ens ha dit que podíem marxar, que amb una mica de sort arribaríem a la frontera francesa abans de que caigués tota Catalunya, o almenys podríem passar unes últimes hores amb les nostres famílies, i tenir un acomiadament decent. Però un cop fet el discurs, tots hem tornat a les nostres posicions, sense dir paraula, no feia falta. Ningú de nosaltres marxarà, deixant als nostres companys del sud a la seva sort, ens mantindrem quiets a les nostres posicions per poder donar-los foc de cobertura, i que puguin creuar el riu. Tots sabem que es un suïcidi, que ningú en sortirà viu, però no els deixarem sols.
Ho sento, sé que no ho entendràs de primeres, i et costarà molt de temps, setmanes, mesos, o fins i tot anys. Però algun dia comprendràs la meva decisió. Prou de lamentacions, però, no vull que les meves últimes paraules cap a tu siguin de tristesa i abatiment. Tot al contrari. Sé que ets forta, que sortiràs endavant, i si en algun moment perds les forces i no veus la llum al final del camí, contínua endavant, no paris mai; per tu, pel Miquelet, per mi. Venen temps difícils, de misèria i fam. Hauràs de carregar amb el fet de tindre un marit que ha combatut al costat perdedor, i és per això que et demano que quan la policia militar, o qui sigui, intenti posar-te al mateix sac que jo, no dubtis ni un sol moment en desentendre't de les meves accions. Renega de mi. I que no et sàpiga greu, perquè no suportaria la idea de que les meves accions, per molt bones intencions que tingués i per molt que cregués que estava fent lo correcte, repercuteixin en vosaltres. No m'ho podria perdonar.
Sé que al teu poble és costum que quan una dona es queda vídua es vesteix de negre tot el que li queda de vida. No vull que tu ho facis, ben al contrari. Vull que vesteixis els vestits mes llampants i colorits que trobis, que la teva vida s'ompli de mil i un colors, que la primavera et tingui enveja. No vull que el nostre fill recordi a la seva mare sempre de negre, cap caiguda, sense vida. Vull que la recordi feliç, llampant, plena de llum, tal i com jo t'he recordat cada un dels dies que he passat en aquestes maleïdes trinxeres. Quan les parets de sorra se'm menjaven, quan els soroll dels avions enemics i l'esclat de les bombes que ens llançaven em feien pensar que en qüestió de segons s'acabaria tot, allí estaves tu. El record d'aquelles dents petites i blanques, dels teus llavis carnosos dibuixant el somriure més bonic que mai he vist, em donava vida.
Encara ets jove, tens tota una vida per davant, i vull que la visquis. Se que no tindràs diners per a viatjar ni per a permetre't vestits ni joies, però vull que entenguis que la vida és molt més que això. Que les coses materials a la llarga perden el seu valor, es poden fer malbé, trencar. Però un record, una olor, una experiència, ni es gasta, ni perd valor, ni es perd. Sempre estan allí. I les podem evocar i gaudir dels sentiments que ens provoca el rememorar-les sempre que vulguem. Ara ho veig clar. És per això que no t'has d'esperar a que faci un dia perfecte per anar a passejar, es igual si fa més sol o menys, si bufa més o menys vent. Simplement surt i assaboreix. Si plou deixa que les gotes arribin a tu, no t'amaguis d'elles, deixa que et llisquin per la cara, que et mullin els llavis, inspira ben fort i sent l'olor a mullat dels carrers o de l'herba. Qualsevol dia pot sortir el sol, però mentrestant, el moment de pluja serà únic.
Ja queda poc perquè comenci a d'espuntar l'alba, i m'agradaria poder gaudir una última vegada de la sensació dels primers raigs de sol del dia a la pell de la cara. Sentir com se'm va escalfant el cos, i deixo enrere el fred de tota la nit a la intempèrie.
Gaudeix la vida, així de simple, es l'únic prec que et faig. Oblidat de les rancúnies, de buscar culpables, o viuràs en el passat, i el que has de viure es l'ara, el present. I si això significa estimar a un altre home, endavant, no vull que t'estiguis de res per mi. No vull que el meu record condicioni la teva vida. Mentre ajudi a mantenir el teu somriure, dóna igual el com o el qui.
No oblidis mai que t'estimo, des del dia que ens vam conèixer i fins avui, mai he dubtat ni un sol moment del que sentia cap a tu, al contrari. Cada dia que passàvem junts, cada passeig, cada petó, em feia sentir que estava anant pel camí correcte. Allí on vagi, sé que et trobaré a faltar, i res m'hagués agradat més que poder acomiadar-me de tu d'alguna altra manera, poder sentir una última vegada els teus llavis suaus sobre els meus, sentir la teva veu, poder-te dir tot el que t'estimo.
Ja es l'hora, la mula que prendrà les cartes amb les nostres últimes paraules marxarà en cinc minuts. Sol vull que sàpigues, que caigui com caigui avui, ho he fet ferm, orgullós i lliure. I que no he tingut por en cap moment, perquè sol tinc una cosa en ment, i no es ni la glòria, ni la mort, ni res, es simplement, el teu somriure.
Assaboreix la vida, que es una i dolça.
T'estimo.