PREMI LLIBRESEBRENCS 2017

Categoria B - DE QUAN ELS VENCEDORS SE N'APROPIEN

L'esquadra es formà al trenc del dia, quan la claror del sol només permetia veure les siluetes dels reus; com una forta retronada, tres tirs alhora colpejaren aquella albada desafortunada, impactant els tres de ple en els torsos ja semilluents dels tres caiguts, que es tombaven en terra, replegats un damunt de l'altre.

L'estampa era del tot infame: els tres hòmens condemnats -sense cap garantia ni validesa, vaja la veritat per endavant- jeien amb els ulls blancs, amuntegats, mentre dos enterra-dors els prenien de cames i braços, i els tiraven amb força damunt un carretó de fusta corcada; el més vell dels dos n'entrava -a balanços- un en cada viatge.

Les parets del cementiri, a la llevada dels cossos, quedava tacada d'un color rogenc di-fícilment oblidable; un enterrador anava amb un poal de llanda i un espart, l'altre en-terrador es dedicava a netejar la destrossa amb pas accelerat, com ho ordenava el cap de la Guàrdia Civil, abillat amb la capa verdosa, i amb la punta del fusell -encara en-cenent- aguaitant per l'espatla. Amb els ulls entre el tricorni i el bigot, ambdós negres, espessos i frondosos, blandia un revòlver carregat mentre arremetia injustes injúries con-tra els maquis que, com aquells tres pobres jóvens, havia per la serra.

L'estampa, mentre el sol encara sobrepassava la serra dels Cocons, només s'interrompia per la remor continuada del cavar que el vell enterrador feia a la part de dins del cementiri. La quietud del matí era encara més colpidora: un esbirro de la benemèrita, col·locant-se les parts nobles, s'apujà dalt un penyal, albirant el sol sortint mentre encenia un Sombra nacional sense filtre; en el fons, a ell també li pesaven aquelles càrregues contra els ma-quis, tot i que assotessin als masovers de la zona. Pensava firmament que la mort no era el remei per a la desídia guerrillera, ans al contrari: l'activitat de la zona s'intensificaria.

Mentre el soliloqui del Guàrdia Civil es processava en la seua ment, i els cossos anaven desapareixent baix una fina capa de terra que, juntament amb altres cossos sense amo, els perllongaria per anys, el tinent s'alçà ans que replegaren el darrer home d'en terra; s'exclamà a l'enterrador vell -al del carret, al coix- i li digué que no anés tant de pressa amb ell.

Acte seguit, com pausa que porta a l'infern, s'acotxà i furgà entre les butxaques dels pantalons i la camisa, tacada de roig. Tragué una cartilla també tacada per un cantó, amb les tapes de cartró però desgastades, d'un color verdós apagat, i un sobre de picadura de tabac ros, del de contraban. N'obrí la cartilla amb certa mala fe i en revisà la identitat: no hi havia dubte, era a qui buscaven. O al menys, així es resava allà.

El tinent, amb la faç frunzida i les celles -espesses i negres- torçades, rebaté la cartilla a sobre el pit del mort, que seguia evidentment inert, replegat sobre si mateix. Com a detall, a la mà dreta -que estava lligada a l'esquerra, igual que els peus- duia un paper; l'artiller jove el replegà i va desplegar-lo amb passivitat i cert recel del seu superior, que seguia tafanejant el cos del maquis. Llegí lo següent:

"A mi hermana Rosa; Alcanar, a diez de septiembre de 1948.

Querida hermana, le escribo estas líneas a sabiendas serán mis últimas, pues las remito desde el mas de Mulet, término del mismo pueblo, en una reprimenda contra los civiles. No tengan llantos por mí, ni usted ni madre, pues sólo he cumplido con el pensamiento y el deber de mi moral obligación; pido redención para ustedes, pues espero no les hagan daño. Sé que madre se encuentra delicada, y créame me sabe mal no estar ahí. Pero no se olviden que también yo estoy luchando por la vida.

De todo lo que se me ha acusado, caso no hagan; ni una décima parte hice. Sólo con decirles que no acometí ningún hecho de los que se me ha acusado, ha de bastarles para

que confíen de mí. Que mi rostro sea el más colgado en los cuarteles de la zona no implica que sea el más sanguinario realmente; hay muchos otros maquis que así han sido. Dios sabe que, si me he visto en el monte, ha sido en mi azarosa ventura; ni me he echado por gusto ni por ganas: la pura vida ha sido la que me ha echado a ello. Así pues, me despido de ustedes con mi más sincera afectividad y ruego no plañan por mí, un simple cadáver andante."

Aquella breu però sincera carta canviava molt la situació; l'artiller es reclinà sobre la cara del maquis mort i la girà, quedant-se'l mirant uns segons i fent un contacte visual amb sons ulls -blancs, inerts i humits- intensos. El tinent continuà tafanejant pel cos mort del jove, rebuscant en cada forat obert que trobava pels pantalons, jaqueta o camisa. La taca de sang s'escorria pel pit i els muscles, queia per l'espatla -tacant-la, per suposat- i morint al toll visceral que de l'esquena amarava el terra. Tot un recorregut funest rogenc que re-cordava el jove artiller: coneixia a l'ajusticiat, li tenia cert apreci, i coneixia a les des-tinatàries de la carta; des d'aquell moment, tingué doncs un objectiu clar: fer-la arribar a bon port.

El tinent seguia amb l'escorcoll; pel poble se rumorejà que venia de casa rica, cosa gens fonamentada, però la xafarderia arribà a orelles seues: buscava qualsevol objecte de va-lor que "requisar" ans que el reu inert fos sepultat baix la capa terrosa a escassos deu me-tres. Rebuscava entre blasfèmies i crits elevats de to, i baix l'atenta mirada dels artillers i els dos enterradors, l'un rascant la paret encalcinada encara enfosquida, i l'altre aguardant torn per entrar al mort a la fossa. Finalment, fart de furgar-lo, prengué amb deshonra i de forma malfamada, amb un grapat mal intencionat, el rellotge marró que duia a la mà es-querra, lligada encara a la dreta. El jove artiller, rabiós per l'escena que acabava de contemplar, no tingué més en dir-li al tinent que no sabia el que feia, per anar-se'n enfadat del lloc i donar les esquenes als allí presents.

Dies després, però, tornà capcot al lloc. El sol ja s'havia mostrat en tot el seu esplendor, i havia ensenyat al poble la seua càlida cara; la nit estava lluny de plantar-se en aquell setembre xafogós i sec que passà l'any dit ans. L'artiller, vestit com a civil, obrí empenyent dèbilment la reixa i passant a dins, tombant només entrar a la dreta; la gran fossa s'obria davant sons ulls, grossos i expectants, amatents a tot l'entorn del cementiri. La lividesa del rostre es contrarestava amb les vestimentes, típiques del dol que, sense voler, duia per l'amic mort. Tragué un tros de pissarra menuda que guardà cautelosament dins la butxaca de la jaqueta, i prenent un tros d'argeps -que arrencà d'una cantonada dels nínxols- n'escrigué: "A la tomba dels desconeguts. Alcanar, a setembre del 1948." I llen-çà, com a darrera voluntat, el paper rebregat i tacat per la sang de la carta escrita pel seu amic sobre la terra, on formós s'alçava un roser bord ple de punxes i pàmpols verds, aixecant-se ufans sobre el cel clar. Impossible que tan gran planta es despertés de la inert terra en tan poc temps.

L'autoritat se'n feu ressò, com era evident; tot i que el tinent sospità de l'acció en base a l'actuació de l'artiller el matí ans, callà i no va gosar dir ni xut pel sentiment que pregonà el jove aquella funesta matinada, a les portes de cementiri. Potser, a fi de comptes, tenia algun sentiment ell també. Es manà desmantellar l'altar improvisat allí creat, i s'es-guerrà cruentament la nota escrita pel maquis, i es partí la pissarreta amb la lletra inequí-voca del jove artiller; la memòria dels tres afusellats s'esborrà de l'imaginari autòcton com la sang en la paret encalcinada del cementiri, que ara lluïa emblanquinada, però d'un fals, llarg i cautelós dol.