PREMI LLIBRESEBRENCS 2017

Categoria A - OLORS D'INFERN

Era un dia calorós, una brisa suau i càlida hem despentinava els cabells, un núvol blanc tapa el cel un segon, i la cua del autobús avança lentament. Uns nois del meu davant hem pregunten pel preu del tiquet, jo els hi responc que val cinc euros. Estic acostumat a que m'ho preguntin cada dia pujo al mateix autobús, a la mateixa hora i per anar al mateix lloc. Treballo de cuiner en un restaurant i no tinc cotxe, així que he d'agafar l'autobús.

- Hola bon dia, a quina parada baixarà?- preguntà el conductor.

- A la.... plaça Catalunya. -contesto jo sense saber perquè ho deia.

- Molt be seran cinc euros.- hem digué el conductor.

No se perquè he dit de baixar a la plaça Catalunya, jo sempre baixo a l'avinguda de països catalans. Es com si algú m'hagués canviat les paraules que anava a dir. Be ara ja no puc fer res ja he pagat, ja pujaré en un altre autobús després, penso. De sobte ve i s'asseu davant meu una noia amb cabells rossos llargs que li tapen cara. Una fragància suau i refrescant, omple la meva cara, es com s'hi m'estigués adormint lentament, i ara nomes penso en l'olor que fa. No m'havia adonat de que l'autobús ja hagués parat i haguéssim arribat a la parada que jo havia sol·licitat sense saber el perquè. De repent la noia s'aixeca i es posa al passadís per sortir de l'autobús, jo la segueixo fins que surto fora al carrer.

La noia comença a caminar per davant meu, la brisa suau hem transporta l'olor, aquella olor que mai havia olorat i la que m'havia fet portar fins allí. Les meves cames caminen darrere seu com si d'algun malefici es tractes. La segueixo fins arribar a una font que transporta l'aigua, fins una bassa mes gran, però ella no para ni tampoc es gira. Continuem cap una altre carrer, crec que s'ha adonat de que te algú al darrere, però tampoc es gira ni fa cap moviment per intentar mirar cap a mi. Entrem en un estret i llarg carreró, unes cases altes i primes et donen la sensació de que et cauran al damunt. Una llarga fila d'ocells hem passa pel damunt i comencen a fer voltes sobre nosaltres. La noia entra a una casa vella, atrotinada i desgastada.

Hem quedo perplex davant la porta de la casa, però sento com si un imant m'emportes dins. La noia ha desaparegut, no se on s'ha ficat. Però una atracció hem fa mirar pel jardí de darrere la casa. En arribar un munt d'herbes gegants ocupen el jardí, es nota que en aquesta casa fa anys que no viu ningú. Sento com s'hi algú hem toques, hem giro i no hi ha ningú. Un remolí d'emocions hem regira l'estomac quan sento unes veus que venen de dintre la casa.

Hem sento com atrapat en un got d'aigua, es com si no pogués sortir d'aquesta casa. Vaig a la part del davant, on hi ha la porta d'entrada i torno a sentir aquella olor tant meravellosa, una fragància que concentra infinits de gustos: amargor, dolçor, acidesa, frescor... Obro la porta i un grinyol hem fa fer un salt de temor. Una frescor hem ronda per totes les venes i un tremolí m'adorm.

Poquet, a poquet hem desperto, vaig obrin els ulls i una imatge borrosa hem passa pel cervell. La imatge de la meva família, però desapareix en un obri i tancar d'ulls. Una amargura hem passa per la boca i seguidament per tot el cos, hem poso dret poc a poc. Estic en una sala, plena de pols sense finestres, una llum penja del sostre, hi ha una porta petita de fusta. Un dolor hem recorre la cama i hem fa caure al terra un altre cop. Hem torno a aixecar i m'encaro cap a la porta, dubto d'obrir-la i queda'm darrere d'ella. Però penso que l'obriré i després decidiré que fer.

Obro la porta suaument, fa un grinyol petit. Trec el cap de darrere la porta i un seguit de sorolls, porten a una altra porta, també de fusta. Hem decideixo a anar-hi, no puc fer gaire cosa mes. Poso l'orella a la porta amb molt de compte, però sense voler entropesso en una pedra i caic de genolls al terra. Sento unes passes que venen a obrir la porta i hem quedo immòbil, tremolant de la por. Un grinyol dona pas a que la porta s'obri, i un noi en surt del darrere. No se com reaccionar, ell es queda igual que jo. Hem dono compte de que ell tampoc no sap on estar i no hem vol fer mal. Hem poso dret i ell em dona pas per entrar. Hem dono compte de que es la mateixa habitació on estava jo.

Comencem a parlar i els dos diem el mateix, a ell també el va portar fins aquí una noia, i es va adormir al entrar a la porta, i s'ha despertat ara mateix. Però hi ha una cosa en la que no coincidim, ell diu que la noia que el va portar fins aquí tenia el cabell fosc, i jo estic segur que el tenia ros. Això ens fa pensar que el mes segur es que hi hagi mes d'una noia que porta gent fins aquí. Encara no sabem perquè ens retenen aquí.

De sobte la porta s'obri ràpidament i un seguit de policies ens envolten, ens treuen fora per un forat que han fet a la paret. En sortir veig a la meva família, ens abracem forts tots i m'expliquen que gracies als nois que hem van preguntar quan valia el tiquet m'han trobat. Resulta que ells van passar justament per on jo havia anat i van veure que entrava dintre la casa. Després els policies m'expliquen que el que feien era raptar a nois, per a després demanar diners per tornar-los a les seves famílies. Amb mi i amb l'altre noi no van ser a temps.

RoaldDahl