La Traïció

Capítol 1 - L'última setmana

Hola, em presento: sóc la Martina, estudiant de psicologia a la Universitat Ramon Llull. Estic a tercer curs, per la qual cosa tinc 20 anyets. En aquest temps m'han passat moltes desgràcies, per això he decidit explicar la meva vida per tal de plasmar com de miserable és la meva existència. Us aniré explicant el meu dia a dia a versió de diari.

Avui és el dilluns de la quarta setmana de maig, per la qual cosa l'últim dia de classe abans dels exàmens està a punt d'arribar. Com cada dia, em sona el despertador a les 6 del matí i maleeixo a ma mare per no haver comprat una casa més a prop de Barcelona en comptes d'haver de perdre una hora diària en transport. Vivim a Castelldefels, una ciutat del "Baix Llo" plena de quinquis, canis i porqueria variada. Tots els meus amics viuen a Barcelona, per què he hagut de nèixer en una família de pobres? Mentida, no sóc pobre, ma mare guanya molts diners com a narcotraficant, però no podem viure a Barcelona perquè hi ha més controls dels Mossos. Em mentalitzo que, per molt que em queixi, hauré d'anar a la universitat.

Surto de l'habitació i em trobo al meu germà Martí amb la gossa Yesi als seus braços.

- Martina, -em pregunta- sabies que la Yesi m'ha dit que se sent gos i no pas gossa? Li hauriem de fer una operació de canvi de sexe.

- Martí, la Yesi està desorientada per la merda de nom que li vas posar -li contesto de mal humor-.

Continuo cap a la cuina i, malauradament, trepitjo una merda de la Yesi. Maleïda gosse.

- MARTÍ! -li crido cap a l'altra punta del passadís- LA PUTA GOSSA S'HA CAGAT!

- ÉS UN GOS! -em contesta també cridant-.

De sobte s'obre la porta del dormitori de ma mare.

- Voleu fer el favor de cridar més baixet? Acabo d'arribar de treballar i necessito dormir... -diu ma mare amb veu d'esgotament-.

- Això és el que passa quan treballes de narcotraficant, que tens uns horaris de merda -li contesto-. El Wilfredo Josué ha vingut amb tu avui o també s'ha quedat dormint?

- El Wilfredo està al magatzem on guardem la coca. L'altre dia va passar la policia per davant i hem hagut de camuflar-la.

- Quines ganes tinc d'heretar el negoci de la droga, mama.

- Seràs una gran psicòloga narcotraficant, Martina -em diu somrient alhora que se'n torna al llit-.

Evidentment, abans d'esmorzar em netejo el peu de la merda que he trepitjat. Per sort, quan surto del lavabo el Martí ja ho ha netejat, tot i que fot una pudor terrible.

Em preparo una torrada d'alvocat amb llavors de sèsam perquè com a bona psicòloga m'haig de cuidar. Sobretot perquè si em vé una obesa a la consulta i em pregunta la meva dieta li hauré de dir la veritat...

Torno a l'habitació per decidir quina roba em poso. Diré la veritat: sóc molt puta. M'encanta provocar els homes i veure que em despullen amb la mirada. Em poso uns pantalons ben ajustats, una samarreta curta per ensenyar panxulina i les meves Mustang blanques. Ara vé el pitjor: el meu cabell. Tot i que tinc el cabell llis color fosc sempre faig el possible per tenir rínxols com la meva amiga Lubina. Quina enveja li tinc!!! Bé, només al seu cabell, perquè la resta de la seva vida no m'interessa per res en absolut. Em faig una cua bastant pobre, em poso el meu Monogotas Fresa del Deliplus i llesta per afrontar la setmana.

De camí a l'estació em trobo el meu xicot, l'Aitor. Ell és perfecte: alt, guapo, esportista, animalista, i un munt d'altres adjectius que defineixen la perfecció. Un únic defecte: és gai. Es pensa que no ho sé, però estant amb ell aparento una vida de 10 i ell pot seguir a l'armari.

- Hola Martina, estàs més guapa que de costum.

- Ho sé. He trepitjat una merda de la Yesi, això vol dir que avui tindré més sort que de normal.

- Segur que aconsegueixes tot el que et proposis -em somriu-.

Realment el veig més com un amic que no pas com a parella. Principalment perquè portem dos anys i simplement ens fem petonets i carícies. Això és el motiu nº1 que em fa pensar que és gai. El segon motiu és que li vaig veure el Grindr al seu mòbil. Sí, em posa les banyes, però jo a ell també. En concret amb el seu entrenador de bàsquet, el Jordi. Allò sí que és un home com Déu mana!

Arribem a l'estació. Jo vaig direcció Barcelona i ell va cap a Vilanova, estudia enginyeria informàtica a la UPC.

- Bé, doncs, et truco a la nit?

- Ja et truco jo -li contesto-.

Evidentment que no el trucaré, a la nit tinc altres coses més importants a fer.

Arribo a la facultat i em trobo a la meva millor amiga esperant-me a la porta. La Fàtima és la millor en tot: treu bones notes, ajuda sempre que pot als pares a la carnisseria,... Només té un defecte: és musulmana. Son pare va néixer a Alger i, com sa mare es va canviar de religió, ara a ella també li toca seguir l'islam. Evidentment que ella gaudeix d'una beca quantiosa, sinó no podria venir a una universitat com aquesta. Quan penso que els meus impostos van a parar a beques inútils em bull la sang. A vegades desitjaria tenir una amiga blanca cristiana com tothom...

- Bon dia Martina! Preparada per l'última setmana?

- No, en absolut -li dic fent-me la víctima-. No creus que hauria de deixar els estudis per ajudar a ma mare en el negoci de diademes?

Vaig explicar a tothom que ma mare treballava com una burra fent manualment diademes de tots els colors i dissenys possibles, que per això guanyava tants diners. El pitjor de tot és que la gent s'ho va creure, ja que aquí tothom té un negoci.

- Mira, podries fer com jo. Estudiar pel matí i ajudar a la mare per les tardes. A la carnisseria cada dia vénen centenars de clients i, sense la meva ajuda, mons pares no podrien atendre a tothom.

- Tens raó, ajudaré a la mare amb les diademes per la tarda -m'eixugo una llagrimeta-.

Entrem a classe i, tot i que som millors amigues, no ens seiem juntes. Per desgràcia m'haig de seure al costat de l'Anna, la nena més pija i repelent de tota la universitat. El seu tiet té un petit negoci tèxtil, crec que es diu Inditex l'empresa. Vaja, que és rica a rabiar.

- Bon dia Anna -li dic educadament, per no escupir-li directament a un ull-.

- Martina, què t'has fet al cabell? Portes una cua perquè vens de fer el deliciós? -m'etziba mentre riu malèficament-. Ah, no, que tots sabem que al teu xicot li van més les tites que no pas a tu.

- Mira, nena, el meu xicot em té ben servida. Saps què? Passo de tan sols contestar-te.

Passen les hores i el rellotge sembla que no avança. Fins que arriben les 12 del migdia i és hora de tornar cap a casa. Per a l'endemà tornar a fer el mateix. I l'altre igual. De debò que no penseu que sóc una desgraciada?