El Clan de les Lleones

Capítol 13: La família Luxor

Així que el divendres a última hora de classe va caure en un nou tipus d'ansietat.

Estava molt nerviosa, només coneixia a l'Isis i, és clar, a aquell. Va tremolar lleugerament. El cas és que no coneixia els pares, havia pogut albirar la mare, però era incapaç de recordar res d'ella. El shock, probablement.

Ja era l'hora i l'Isis, tan puntual com sempre, era a la porta esperant que la Wendy baixés.

El camí es va fer llarg, més llarg que el primer cop, i més incòmode. No importava que anessin en metro, o en bus, amb una dotzena de passatgers més. La tensió se sentía. Els nervis. L'Isis va intentar iniciar una conversa diverses vegades, però només rebia monosíl·labs a canvi. I què més podia rebre, d'algú que no està allà? La Wendy no sabia com treure el tema que la preocupava. I si s'enfadava com havia fet el Matt?

- Si us plau, Wendy!!! —va acabar cridant—. Diga'm alguna cosa!

- Com què?

L'Isis va esbufegar, exhausta.

- Doncs, no ho sé, com et sents, per exemple.

- Nerviosa.

I silenci, no trobava cap altra paraula, ni cap altra expressió que pogués expressar-ho.

- I tu? —va acabar.

- També, tots estem molt nerviosos.

- Tots?

L'Isis va obrir els braços mentre caminava, abastant la multitud.

- Tothom està nerviós avui dia, no? —la Wendy es va encongir d'espatlles—. Ja sigui per feina, per amor... —un calfred va recórrer l'Isis—. Qualsevol tonteria!! Jo, per exemple, estic nerviosa perquè sembla que estigui parlant amb una pared i temo que la gent em comenci a prendre per boja —va agafar aire—. I tu? Per què estàs nerviosa?

La Wendy es va quedar absorta per uns instants.

- El Thomas em va com demanar per sortir l'altre dia.

- I bé? Per què estàs nerviosa? —va repetir.

- Perquè visc amb algú que està enamorat de mi.

- Per què?

- I jo què sé?

- Per què és un problema?

- Doncs, no ho sé, no vull sortir amb ell. No estic preparada per a res com això.

- I creus que jo si? —va dir alegrement—. Però surto amb nois i diuen que m'estimen. M'he casat tres cops ja.

- Com?

- Wendy és un amor d'infància.

La Wendy es va parar i va reflexionar.

- Vols dir que no haig de patir? —va contestar.

- Exacte.

La Wendy havia començat a hiperventilar.

- Tinc por —va dir amb un fil de veu.

L'Isis la va agafar pels braços, per intentar donar-li ànims.

- No has de tenir por. Això no és un compromís, no t'has de casar amb ell, ni fer res que no vulguis fer. El Thomas sembla un tros de pa, com tots els altres nens que coneixes.

Si l'Isis conegués els centenars de nens que havia conegut la Wendy que venien de famílies trencades, de pares maltractadors i gent que els abandonaven... S'hauria d'empassar aquelles paraules.